La televisió pública a Espanya costa 39 euros per habitant l’any

Les televisions públiques europees han d'abordar un doble repte: la sostenibilitat financera i la seva adaptació a l'ecosistema digital. Cada país té el seu propi model i l'espanyol no és el més car, però sí el que més ha patit les retallades. Un estudi liderat per la Universitat de Santiago de Compostel·la revela que el cost del servei audiovisual espanyol de titularitat pública, tant estatal com autonòmic, està per sota de la mitjana de comunitària. RTVE i els ens regionals costen a l'any 38,9 euros per habitant davant dels 66,9 de mitjana de les televisions públiques de la UE.

Si es pren com a referència el cost per llar o si es compara el pes de la televisió pública en el PIB, Espanya està també en situació d'inferioritat. Les famílies europees paguen de mitjana 156,2 euros l'any per sufragar la televisió pública, davant dels 98,8 euros que costa l'espanyola, una quantitat que s'aporta de manera indirecta, a través dels impostos. El servei audiovisual públic a la UE representa 2,4 euros per cada 1.000 euros del PIB, mentre que a Espanya baixa a 1,7 euros.

L'estudi, en el qual han col·laborat universitats de Catalunya, Navarra, Castella-la Manxa, Balears, Andalusia, el País Basc i Galícia, analitza l'impacte de la crisi econòmica en la televisió. Espanya és el país que ha sortit més mal parat dels anys de recessió. “Apareix en un clar desavantatge”, sosté Santiago Negrín, director general de l'ens públic canari i president de la Federació d'Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (Forta), que agrupa 11 corporacions regionals. “Les retallades han afectat de manera molt especial la televisió. En general, el món audiovisual i de la cultura han estat sempre castigats al racó”, afegeix.

Les dades avalen aquesta teoria. En conjunt, les televisions públiques han perdut en el període comprès entre el 2010 i el 2014 un 35,3% del pressupost. Les retallades han tingut un gran impacte també a Xipre, Portugal, Polònia i Irlanda. No obstant això, la més mal parada ha estat Grècia. El Govern d'Alexis Tsipras va tancar la televisió pública el 2013 com a mesura d'estalvi nacional. Una vegada encongida, va recuperar les emissions dos anys després.

Durant aquest quinquenni també hi va haver països que van veure créixer els recursos destinats al finançament de les seves televisions. Hongria va disparar el pressupost un 65% i diversos països bàltics van incrementar els recursos destinats al sector audiovisual més d'un 30%. A Espanya, la crisi va provocar el tancament de canals autonòmics i contundents ajustos laborals i pressupostaris. Canal 9 va apagar el senyal a finals del 2013 i Telemadrid va executar un ERO que va afectar dos terços de la plantilla. “El sector ha patit, però ha resistit”, afirma Negrín.

Menys recursos, menys audiència

Un dels efectes de l'ajust ha estat el descens de l'audiència. “Està demostrat que l'audiència de la televisió pública depèn directament del nivell de finançament”, incideix Enrique Laucirica, secretari general de la Forta. I constata que als països nòrdics i de l'est d'Europa, on aquests canals estan més estructurats, són líders. “Al sud d'Europa, on el model de finançament és més inestable, la crisi ha tingut més influència i l'audiència s'ha ressentit”, afegeix.

Durant el període 2010-2014, les autonòmiques han experimentat una retallada pressupostària del 19%, mentre que en altres models veïns equivalents el seu finançament ha augmentat. Així, per exemple, les televisions regionals d'Alemanya —associades a l'ARD— van pujar un 8,5% i els canals belgues no estatals —la VRT flamenca i la RTBF francòfona— van créixer el 3,5%, segons el mateix estudi. Aquestes diferències es plasmen en el cost per càpita. El 2014, les entitats que integren l'ARD van tenir un cost per habitant de 85 euros i les belgues regionals van costar 72,5 euros. En el cas de la Forta, la factura va ser de 28,5 euros.

Negrín lamenta el gran desconeixement dels polítics sobre les televisions públiques. “Si els treuen finançament, li treuen identitat als territoris”, defensa. Alguns ens han estat acusats de marginar la seva missió de servei públic i actuar al servei del poder regional de torn. “La política viu entre nosaltres i també als mitjans privats”, assegura Negrín, que insisteix que “no hi ha mitjans més sotmesos al control, ja sigui dels sindicats, els comitès d'informatius o els òrgans parlamentaris”.

Per complir amb l'objectiu de servei públic de proximitat, els canals de la Forta reclamen als Parlaments respectius un pla estable de finançament, aclarir quin és l'impacte del segon dividend digital i establir directrius perquè tots els canals públics tinguin garantida la difusió en les plataformes de pagament. També sol·liciten mesures per evitar la restricció de la competència al mercat de la publicitat davant del domini de Mediaset i Atresmedia, que operen, de facto, com un duopoli.

Models autonòmics heterogenis

El model de televisió autonòmica és heterogeni, tant en l'oferta de canals com en el pressupost. Corporacions com les de Catalunya o Andalusia són netament públiques, mentre que d'altres, com la de Múrcia, tenen externalitzat el servei de producció, programació i publicitat. Encara que l'audiència mitjana és del 8%, són líders en informatius, amb quotes de pantalla que ronden el 30%. Per al directiu de Comunicació de la RTV aragonesa, Javier Romero, la Forta atorga un “plus de qualitat als informatius perquè té accés a les imatges de totes les cadenes”. “Ni TVE ni les privades poden competir amb la Forta”, afegeix.

Els ens públics han d'afrontar el repte d'aclimatar-se a l'entorn digital. “Estem immersos en la dinàmica d'adaptació tecnològica. El nostre servei de descàrregues a la carta o de visionament en línia està pujant de manera exponencial”, diu Romero.