“El que la gent vol revela el que és”

Vull tot això. Així va començar l'aventura. El famós poema de José Agustín Goytisolo que expressa entre entranyable i irònic, emotiu i divertit, reivindicatiu i disbauxat, 79 molt variats i fins a pintorescs desitjos (“vull amor”, “vull menjar Potitos Bledine”, “vull que em tornin la gavardina que em van prendre el 17 de novembre del 1949 al cinema Carretas”) ha donat motiu a una de les més simpàtiques i belles experiències radiofòniques dels darrers temps.

La història arrenca el 2009 quan la locutora de SER Catalunya Rosa Badia decideix incorporar al seu programa Tot és comèdia una secció setmanal en la qual personatges populars, fonamentalment de la cultura, recreïn el Vull tot això amb els seus propis desitjos, les seves versions personals del poema. Set anys i més de dos centenars de peticionaris després, Badia ha seleccionat les llistes de desitjos de 78 dels participants (més la seva pròpia) i n’ha publicat un llibre que inclou el poema original (en total 80 llistes). Vull tot això (Angle Editorial) és un llibre solidari i els seus beneficis es dediquen a la popular campanya de Ràdio Barcelona Cap nen sense joguina, que ha arribat a la 50a edició.

“El llibre recull una part de les llistes d'anhels i esperances, i també desitjos gairebé inconfesables que la gent que ha passat pel programa va tenir la generositat d'explicar-nos”, assenyala Rosa Badia prenent un cafè a, inevitablement, el Bracafé del carrer de Casp, el cafè de la ràdio. “No hi cabien tots els que hi van participar, i la selecció ha estat molt difícil”, continua, abaixant la mirada. És així: jo mateix he caigut del llibre i mira que tenia desitjos bons (“vull ser l'últim mohicà, vull que tornin els cavallets de Gala Placidia, vull escriure els versos més tristos aquesta nit”). “Era impossible que entressin tots, molts amics se n’han quedat fora”. I hi ha gent que els ha volgut canviar, els desitjos? “Doncs no, n’hi ha que els han revisats i hi ha hagut algun cas que no ha volgut aparèixer en el llibre, un escriptor molt exigent que no revelaré però que considerava que no era el mateix recitar per la ràdio que posar-ho per escrit. Ho entenc. En realitat el que més em sorprèn i admira és que tanta gent hagi dit que sí. En la història d'aquesta iniciativa n’hi ha hagut que no s'han atrevit a fer el seu poema, altres que l’han escrit d’una revolada i alguns que encara l’estan escrivint”.

Entre ells surten, Imma Colomer, Isona Passola, Jaume Figueres, Jordi Évole, Lluís Pasqual, Maruja Torres, Rosa Regàs, Màrius Serra, Joan Font o Vicky Peña.

D’on va sortir la idea? “T’agradarà quan t’ho expliqui. Érem a Santander prenent un cafè amb Constantino Romero i Mario Gas, que donava un curs d'estiu a la UIMP. Algú va portar el llibre i Mario (que precisament és un dels que encara no ha escrit el seu) va llegir en veu alta el poema, amb aquesta veu increïble que té. Quedem fascinats amb el poema. Em va semblar que es podria fer una bona secció de ràdio demanant a la gent que el recreés; la temporada següent ja vaig començar”. Sol·licitar-li a Badia que esmenti un desig d'algú que li agradi especialment és posar-la en un compromís. Però respon emocionada: “Te’n dire un, el d’en Constantino: 'Vull ser nen alguna vegada'”. Romero és dels de la llista que han mort, com Jordi Dauder, Muriel Casals o Ana Maria Moix, que va escriure, “vull no haver d'anar mai més a cap enterrament” i “vull no morir, però si és inevitable, com els ha passat a molts, que tingui temps d’escriure-ho”.

“Hi ha frases demolidores, meravelloses, tristíssimes, enginyoses, desvergonyides i divertidíssimes”, apunta Badia. “El que la gent vol revela en realitat el que és. Entre desfogaments, reflexions i bromes apareix el que són i el que volen ser. El poema et permet conèixer més a una persona en dos minuts que a través d'una entrevista de mitja hora. Quantes coses diuen aquí d’ells mateixos! La gràcia de tot plegat i la pauta ja és a l'original, aquest joc entre coses serioses i boutades, entre transcendència i ironia”.

I quants s'hauran fet realitat? “No ho sabem, n’hi ha de ben difícils!”.