Alerta amb els trilers

Potser el moviment independentista català no ho sap. O potser sí. Però, al meu judici, el seu error més greu en l’estratègia per separar-se d’Espanya ha estat optar per un camí equivocat: el de la desobediència a la llei. Per aquesta ruta, no ho aconseguirà mai.

Naturalment, ha comès altres errors. No és el menor plantejar les últimes eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari i, com que no va guanyar-les com a plebiscitàries, en lloc de reconèixer la derrota, seguir endavant canviant de criteri: la majoria de vots es va convertir en majoria d’escons. Van demostrar que eren trilers de la política, algú en qui no es podia confiar. Encara que en el pecat han trobat la penitència: ara estan amb la corda al coll, mig ofegats per la CUP. Per això busquen, i el tindran, el suport d’Ada Colau i el partit que s’està formant.

Però tornem al que ens ocupa, a la desobediència sistemàtica de la llei com a mètode per aconseguir la independència, a aquest gran error. Per què gran error? Perquè en l’actualitat, per primera vegada en la història, la comunitat mundial de nacions comença a estar regulada per normes de dret internacional que més o menys es compleixen. I en aquest cas concret es compliran, ja que els estats, tots els altres estats sense excepció, no deixaran que Catalunya sigui un precedent d’una cosa que desitgen evitar costi el que costi al seu propi territori: la secessió d’una de les seves parts.

Davant d’aquesta comunitat internacional el separatisme català té la batalla perduda per endavant, malgrat l’abundant despesa invertida en propaganda. I aquí ve el segon perquè. Per què ho té perdut per endavant? En primer lloc, perquè el dret a decidir que s’invoca per fundar un estat nou no existeix. El dret internacional regula el dret a la lliure determinació (o autodeterminació, que és el mateix) però clarament no és aplicable al supòsit català.

El terme dret a decidir el va inventar el polític basc Juan María Ollora, a mitjan anys noranta, precisament per solucionar aquest escull jurídic i tractar que fos un dret derivat del principi democràtic. No obstant això, cap norma, internacional o interna, l’ha reconegut. Fins i tot en països que podrien oferir dubtes, com és el Canadà respecte al Quebec va ser explícitament rebutjat pel Tribunal Suprem en una famosa resolució del 1998. Per tant, Catalunya no invoca cap dret internacional.

En segon lloc, menys encara el reconeix el dret intern. Cap constitució –a excepció de la d’Etiòpia i la d’un estat gairebé desconegut format per dues illes del Carib– el reconeix perquè, precisament, l’exercici del poder constituent, el producte del qual és la constitució, no és una altra cosa que l’exercici del dret d’autodeterminació. Per tant, ens vam autodeterminar el 1978 i per modificar el text aprovat llavors hem de seguir les regles que aquest prescriu. Més clarament: Catalunya només pot separar-se d’Espanya mitjançant una reforma constitucional, aprovada pel poble espanyol, que és el subjecte jurídic que va aprovar la Constitució. Qualsevol altre mètode és contrari a dret.

I, en tercer lloc, si en l’improbable –de fet, inimaginable– supòsit que el poble o les institucions polítiques de Catalunya declaressin la independència sense atenir-se a dret i, efectivament, la Generalitat exercís el poder sense cap oposició interna, al marge de la legalitat espanyola, amb ple domini sobre tot el territori i tota la població, Catalunya es convertiria en un estat de facto, jurídicament seria un estat, però no tindria cap reconeixement internacional, és a dir, quedaria aïllat, sense relació amb la resta d’estats del món, ni amb les organitzacions internacionals (ONU, OTAN, OMC), i, per descomptat, exclòs de la Unió Europea.

Ningú, per fonamentalista i fanàtic que sigui, pot pretendre aquest objectiu. Així doncs, no crec que els actuals dirigents nacionalistes, que no ignoren el que he explicat, vegin possible la independència mitjançant una declaració unilateral o un referèndum il·legal. Potser l’única cosa que pretenen –i llavors no seria un error sinó una estratègia per a finalitats no confessades– és obtenir més poder i més competències, amb l’amenaça secessionista com a xantatge.

Alerta, vicepresidenta del Govern, amb el que negociarà en els propers mesos. Els trilers no són fiables, però són hàbils.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.