El PSC i les primàries del PSOE

Un dels efectes col·laterals de la defenestració de Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE i la consegüent investidura de Mariano Rajoy com a president del Govern ha estat posar en crisi el model d’articulació que regeix entre el PSOE i el PSC des del 1978. Davant la negativa del PSC de donar suport a la investidura del líder del PP, la comissió gestora que s’ha fet càrrec del PSOE va decidir revisar i modificar el protocol de relacions entre tots dos partits. Va ser anunciat com un càstig. Als diputats que han trencat la disciplina de vot en la investidura se’ls ha sancionat i als del PSC, a més, se’ls canviarà el règim.

Ja des del primer moment es van alçar algunes veus recordant que hi ha hagut altres episodis de vot diferenciat en el Congrés i això no ha trencat la unitat d’actuació política i electoral. En aquesta ocasió, no obstant això, els integrants de la gestora semblen decidits a actuar. El PSC s’ha mostrat caut i respectuós, comprensiu, fins i tot, encara que no comparteix els desitjos de la gestora: els companys del PSOE són lliures de proposar els canvis que estimin convenients, ha dit.

Però les setmanes passen i en comptes de canvi el que hi ha hagut és la creació d’una comissió paritària per veure què es pot fer. La cremor del primer moment s’ha apagat, o calmat, i ja se sap, quan està molt clar què s’ha de fer, es crea una comissió. És una frenada? No se sap. La comissió s’ha donat dos mesos de termini

Vist des de fora, el primer que hauria de sorprendre és que una comissió gestora, el mandat principal de la qual és convocar un congrés del partit i atendre els assumptes del dia a dia que requereixin reaccions ineludibles, s’atreveixi a embarcar-se en un assumpte potencialment tan conflictiu com és l’arquitectura política i orgànica bàsica del socialisme a Espanya sorgida d’una situació tan extraordinària com una dictadura de 40 anys.

Els qui coneixen la història, perquè l’han viscut o perquè l’han estudiat bé, saben que la reconstrucció del PSOE després de la mort de Franco va ser una tasca difícil i delicada i que, en particular, l’operació que va permetre convertir el partit dels socialistes en primera força electoral a Catalunya era impensable si no s’hagués encertat en la fórmula d’unitat que es va pactar. Trencar això és córrer un risc.

En segon lloc, el que hauria de sorprendre és que amb les expectatives magres que s’obren als socialistes a Espanya, amb rivals nous i potents a dreta i esquerra, algú pugui pensar que el primer problema a abordar pel PSOE sigui el replantejament de la relació orgànica amb els socialistes d’un país en el qual existeix un potent moviment independentista. De debò això és tot el que tenen al cap els membres de la gestora?

La resposta a aquesta pregunta ve donada pel context polític intern del PSOE. És indirecta, perquè difícilment serà explicitada. La direcció política creada per votar la investidura de Rajoy domina els ressorts de poder del partit, però no està gens clar que les seves bases comparteixin les decisions que ha pres, ni tan sols que les aprovin com a mal menor. I aquí és on comencen els problemes del futur immediat. Hi ha majoria entre els afiliats per confirmar a la direcció que s’ha fet càrrec del partit? Hi ha majoria per triar l’anunciada substituta de Pedro Sánchez, Susana Díaz?

El que expliquen dirigents coneixedors de les interioritats del partit és que les possibilitats que Díaz obtingui l’aclamació que desitja en unes eleccions primàries per a la secretaria general del PSOE ara mateix no són brillants. Però ho serien més si entre els votants no figuren els 15.000 afiliats del PSC, una de les organitzacions en la qual té menys predicació. Als estrategs que no van dubtar a dissenyar una operació per provocar la caiguda de Pedro Sánchez no ha de semblar-los inassequible una altra per treure els afiliats del PSC de les eleccions primàries del PSOE.

L’argument és l’asimetria. Ja ha estat llançat a la palestra. Si el PSOE no participa en les decisions del PSC, per què ha de participar el PSC en les primàries del PSOE? Succeeix, tanmateix, que això seria en la pràctica una ruptura, una separació. No sembla que el pati estigui perquè els federalistes experimentin amb separacions entre partits federats. I menys en un moviment el capital polític del qual és en teoria l’internacionalisme.