Aferrats al volant

Más información

Radiografia del conductor incívic

Els anuncis de cotxes pretenen transmetre llibertat. Boira per una carretera sinuosa, coves d'arbres i algú darrere del volant. És Emilio López. Podria ser el protagonista de 30 segons de meravella si no fos perquè el seu vell Escort blanc del segle passat cruix quan esclafa branques i castanyes al seu pas per la Ribeira Sacra de Lugo. Té 80 anys. Va per l'asfalt amb audiòfon, camisa i abric reflector. Viu a O Saviñao (Galícia), el municipi espanyol de més de 1.000 conductors amb la proporció més alta de persones de més de 74 anys que mantenen el permís de conduir B (10,5%), segons el cens de la Direcció General de Trànsit (DGT). És d'aquests conductors rurals pels quals perdre el carnet suposa pansir-se a casa o gastar la pensió en taxis per anar al mercat, anar a comprar tabac o anar a veure el partit de l'equip local. L'Emilio ara com ara està tranquil, no l'ha de renovar fins al 2018.

Els conductors de més de 74 anys censats l'any passat eren gairebé 1,4 milions. Set vegades més que el 1995. Unes 188.000 són dones, un 16%. Anirà a més, perquè encara que no tots renovaran el carnet, del grup que ara mateix té entre 65 i 74 anys en són dos milions i mig més.

Les persones grans condueixen amb prudència i tenen menys accidents, però moren més quan en tenen. Temen cada psicotècnic, però gairebé tots els que s'hi atreveixen aproven: el 99,4% dels 270.000 de més de 75 anys que es van presentar a la renovació del carnet B el 2015 van ser considerats aptes, segons la DGT. La majoria (90,4%), però, amb restriccions de velocitat, distància màxima que poden recórrer o temps que ha de transcórrer per renovar el permís. El 9% restant va net. “Sempre que aprovin els controls psicofísics establerts i desenvolupats per un professional són considerats un conductor més”, explica una portaveu de la DGT. “No és més que un reflex contundent de l'envelliment de la població”, conclou.

“Sense el cotxe no em moc. I no anem bé si no em moc”, explica Manuel López, de 76 anys. Diu que poques vegades posa la cinquena o passa de 60 en el tot terreny amb el qual habitualment va a recollir les vaques del seu fill quan plou per retornar-les a l'estable a les tardes. “També el faig servir per anar a comprar o a cobrar”, afegeix. Viu en una de les parròquies d'O Saviñao, a uns vuit quilòmetres d'un nucli urbà amb farmàcia. Població: vuit veïns. Un d'ells, el Pepe, de 81 anys, condueix el seu tractor marxa enrere amb facilitat.

"A mi conduir m'agrada en tots els sentits. De vacances, per sortir a sopar amb els amics els dijous i per anar a la piscina cada dia", explica José Manuel Mariño, de 76 anys, fent un volt en el seu Rover per les vinyes d'on surt el vi amb denominació d'origen de la zona. “Ja sé que no tinc les facultats per conduir ni els reflexos igual que abans”, diu Purificación Expósito, una altra veïna de 76 anys, mentre condueix i mira una vegada i una altra a banda i banda quan arriba a una cruïlla, el que li fa més por.

Els accidents que involucren a la tercera edat són pocs. Les persones de més de 74 anys suposaven el 4,7% del cens de conductors el 2015, i conduïen en el 2,5% dels sinistres amb víctimes, segons la DGT. Un estudi de la Fundació Línea Directa del setembre passat concloïa que el grup d'edat de més de 65 anys va ser el 2014 el que menys accidents tenia, fins a quatre vegades menys que els menors de 25. I no obstant això, un de cada tres conductors considerava perillosos al volant els més grans de 65 anys. L'accident típic que pateixen és una sortida de via al matí en una carretera interurbana per conducció distreta, i la seva taxa de mortalitat és superior, apunta l'estudi. A causa de la seva fragilitat, davant d'un mateix accident pateixen més conseqüències.

D'aquí la importància que cobren els controls imposats per renovar el permís de conduir, menys freqüents des del 2009. Per imposició europea, ara als 65 anys es renova el carnet cada cinc. Abans Espanya obligava a fer-ho cada dos anys a les persones de més de 70. Dels facultatius depèn donar o no l'apte per a la renovació. El Butlletí Oficial de l'Estat detalla en 18 pàgines les aptituds psicofísiques necessàries per prorrogar el permís, amb les restriccions que es permeten imposar: velocitat, distància des del domicili o adaptacions al vehicle. També es pot obligar a tornar cada menys temps si es percep alguna capacitat disminuïda.

Francisco Rodela, de 81 anys i amb 60 de carnet, baixa del cotxe a l'aparcament d'un centre d'especialitats de Madrid. Va coix i s'atura al cap de pocs passos. Camina cap a l'entrada amb el seu bastó i el seu carnet, renovat el mes passat “per tres anys”. Té reconeguda una invalidesa i no va en transport públic perquè diu que trigaria molt més dels 10 minuts que ha trigat avui. Caminant el més probable és que ni hi arribés. Per comprar li passa el mateix, és incapaç de portar bosses o pes pel carrer. Fa servir el cotxe per fer els encàrrecs.

Montserrat Fuentes, metgessa amb 20 anys d'experiència en un psicotècnic de Madrid, explica el procés de renovació: després de signar un formulari indicant que no amagaran cap malaltia o medicació, comencen les preguntes. Les primeres són generals i determinen la resta de l'exploració depenent de la resposta.

El criteri i l'experiència són essencials. Aquest tremolor contingut o aquesta resposta inconsistent deriven en proves optatives que indaguen el seu origen. Si no, el que és normal és preguntar “quines lletres veu?” per a l'agudesa visual i un enlluernament per comprovar el temps de reacció; “premi el botó quan senti un so” com a prova audiomètrica i “a veure com té la tensió, els reflexos i el cor” com a breu reconeixement cardiorespiratori.

Després arriba el torn del psicòleg. La prova obligatòria és la de coordinació bimanual. Dirigir amb dues palanques un parell de punts per uns camins traçats a la pantalla. A partir d'aquí, altres proves, com la que mesura la capacitat d'anticipació, queden a criteri del professional. Consisteix a prémer un botó quan es cregui que una bola a velocitat constant ha arribat a una meta oculta.

La gent gran s'enfronta als exàmens psicotècnics amb nerviosisme, pocs volen perdre aquesta mena de vincle amb la societat. Tots els professionals consultats refereixen la tensió que mostra qui s'asseu davant seu a aquestes edats. No estan acostumats a una bateria de proves com aquesta. “En aquests nous terminis el deteriorament que detectem és molt més intens, perquè a aquestes edats passa de cop”, apunta Rosario Ingunza, psicòloga d'un dels centres psicotècnics de Monforte de Lemos, prop d'O Saviñao.

“Denegar-los el permís pot portar al fet que es comprin un cotxe per als quals no cal tenir carnet o bé que es tanquin a casa. I així els mates”, comenta un metge que examina al mateix centre que Ingunza. “Entenc la idiosincràsia de la zona. Els nuclis apartats i sense serveis i la despoblació. Jo acostumo a preguntar-los per què fan servir el cotxe i intentar donar-los un cop de mà. Sóc magnànim, però amb límits”, conclou aquest facultatiu, que prefereix no donar el seu nom. “Família, metge de capçalera i psicotècnic”, apunta Jeanne Picard, de l'associació Stop Accidents de Galícia, com els tres suports que han d'allunyar del volant els qui ja no es troben en condicions.

“S'hauria de sotmetre sempre a totes les proves als més grans de 65 anys, i vull entendre que tots els col·legues de professió les apliquen”, explica Ángel Pingarrón, vicepresident de l'Associació Espanyola de Centres Mèdico-psicotècnics, la patronal del sector, i apunta: “No fer-ho és simple mandra del professional. Pot ser que en algunes circumstàncies se'ls faci un cop de mà. El que no significa que tot coli”.