Que els ponts de diàleg siguin segurs

El vers massa gastat de Salvador Espriu no demana que es basteixin els ponts de diàleg sinó que siguin segurs, és a dir, que no se’ns enfonsin sota els peus. Pertany a un poema de La pell de brau, en el qual el poeta entona una pregària per Sepharad, perquè “visqui eternament, en l’ordre i en la pau, en el treball i en la difícil i merescuda llibertat”.

No es tracta de reprendre el diàleg, sinó de fer-ho de forma certa i segura. Que el pont sigui autèntic, no un artefacte de cartró pedra. Que no se’ns trenqui quan el carreguem amb el pes excessiu dels nostres arguments. Cal llegir, en tot cas, els versos que segueixen per entendre el seu significat ple: “I mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”.

El consell del poeta és conegut: el diàleg exigeix posar-se dins les sabates de l’altre, comprendre les seves raons i després fins i tot estimar-les, moment en què el diàleg dóna els seus fruits de pacte i de concòrdia. En el cas de Sepharad, d’Espanya vull dir, no n’hi ha prou de mirar de comprendre i estimar les raons de l’altre, sinó que el poeta ens aconsella que comprenguem i estimem les seves maneres de parlar diferents, les seves llengües.

Però Sepharad no existeix, Espriu ja no serveix, el diàleg hispànic s’ha acabat, segons va anunciar l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol el 2009, un any abans de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. El Partit Popular feia molt temps que era lluny de Sepharad, des de la majoria absoluta d’Aznar el 2000. Abans fins i tot que el tripartit català al Pacte del Tinell el declarés proscrit per a qualsevol diàleg. Rajoy va prohibir a Josep Piqué que participés en la ponència de l’Estatut. Després va recollir signatures contra la iniciativa catalana. Va recórrer davant el Constitucional i va pressionar l’alt tribunal fins a arribar gairebé a paralitzar-lo per tal d’obtenir la sentència que buscava. Era el temps dels ponts trencats, segons l’afortunada expressió de Manuel Milián Mestre.

L’eficàcia de l’estratègia està fora de dubte. Certament, els populars estan pagant un preu, fins al punt que a Catalunya són el Nasty Party (partit antipàtic en traducció suau) i obtenen uns resultats electorals impropis d’un partit de Govern. Però tenen un alt rendiment electoral al conjunt d’Espanya i divideixen el socialisme fins al punt de barrar-li el pas de la Moncloa. Si el PP pot guanyar gairebé sense vots catalans, el PSOE no podrà fer-ho mai sense bons resultats a Catalunya.

No sabem ni podem assegurar que el diàleg que ara s’anuncia sigui veritablement el que diu ser. Els uns i els altres volen parlar, que ja és prou. Però cada part arriba carregada de condicions severes. Puigdemont està disposat a discutir, però només de la data, la pregunta i les circumstàncies de la consulta. Rajoy arriba disposat a discutir de tot menys de la consulta sobre la independència. Ni una banda ni l’altra semblen disposades a “comprendre i estimar les raons” de l’altra, en realitat, ni tan sols a escoltar-les.

Són dos governs enrocats. L’un, en un referèndum obligatori. L’altre, en l’immobilisme constitucional. El Govern català es pot moure pel que fa als terminis del calendari i poc més. L’espanyol està convençut que pot avançar en tot el que sigui quantificable, és a dir, traduïble en termes monetaris, però no en tot el que concerneix sobirania i sentiments. Ja se sap, els qui es veuen com a romans veuen fenicis a tot arreu.

El PP també comença a moure’s en direcció a la reforma de la Constitució, però no vol obrir el portell sense saber-ne el resultat final. El consens no és per al PP un edifici construït per tots sinó un acord tancat amb el PSOE previ a qualsevol moviment. El document federal de Granada acordat entre Rubalcaba i Navarro té tota la pinta de servir per a aquest consens preliminar, entès, òbviament, com a punt d’arribada, com el PSOE, i no com a punt de partida, com el PSC.

La novetat, per tant, no és el diàleg, que en propietat només existeix com a enunciat d’intencions, sinó que el PP, per primera vegada com a mínim des del 2004, en lloc de seguir en la seva estratègia dels ponts trencats –no a tot–, està disposat a interferir en el procés independentista amb personatges sobre el terreny de perfil més polític i més capacitat d’intervenció pública i amb ofertes de diàleg i negociació en les qüestions que no afectin la sobirania. Tot i la modèstia dels objectius, és interessant observar si produeix efectes en l’electorat, especialment a la zona central i moderada, i en el mateix procés sobiranista.

En tot cas, s’està acabant l’època dels ponts trencats, però sembla evident que encara no ha començat l’època dels ponts nous i segurs que Espriu volia per a Sepharad.