Matteo Renzi dimiteix després de la seva derrota en el referèndum per la reforma constitucional

Aquest dilluns, després de reunir-se amb els seus ministres, Matteo Renzi pujarà al palau del Quirinal per presentar la seva dimissió al president de la República, Sergio Mattarella. Una renúncia que, tan bon punt es van tancar les urnes i es va conèixer la rotunditat de la derrota a través dels primers sondejos a peu d'urna, ja li havien sol·licitat els representants de l'oposició.

El primer va ser Matteo Salvini, el líder de la Lliga Nord, que va aprofitar la conjuntura per proferir "visques" a Donald Trump, a Vladímir Putin i a Marine Le Pen. Més tard va ser Renato Brunetta, un dels homes de confiança de Silvio Berlusconi, qui va advertir: “Si els sondejos a peu d'urna es confirmen, Renzi ha de dimitir. Quan i com, ho ha de decidir ell, però se n'ha d'anar”. L'últim va ser Beppe Grillo, el líder del Moviment 5 Estrelles (M5S), que va demanar que es convoquin eleccions.

L'oposició i els crítics del Partit Democràtic (PD) de l'encara primer ministre pugnaran a partir d'ara per repartir-se la túnica de Renzi, que fa només uns mesos semblava invencible, l'única figura de pes en la política italiana, i que ha caigut per un error de càlcul només atribuïble al seu excés de confiança. El seu projecte de donar més poder al Govern —a través d'una reforma de la llei electoral que penalitzava els partits petits i traient al Senat el seu poder de bloqueig— va ser entès per l'oposició i bona part de la ciutadania com un intent de perpetuar-se en el poder, un poder al qual va accedir sense passar per les urnes —després d'arrabassar-li el Govern al seu company de files Enrico Letta—, però que sí que perdrà democràticament.

En pràcticament un mes, Renzi ha passat de ser l'últim president estranger que ha rebut Barack Obama amb tots els honors a la Casa Blanca a ser el responsable d'una maniobra que ha dividit Itàlia i que la llança a un futur incert.

Sobretot perquè, més enllà de les reformes concretes i d'una única pregunta enrevessada per modificar 47 articles de la Constitució, rere la qual hi havia subjacent un vot de confiança cap a Renzi. El jove exalcalde de Florència havia convertit la consulta en un plebiscit sobre el seu lideratge. I li ha sortit malament. A la una de la matinada, i amb gairebé la meitat dels vots escrutats, el no s'adjudicava el 59,6% i el sí només un 40,4%. La participació va ser massiva, amb el 68,2% dels electors. Només dues regions van donar el seu suport a la reforma del primer ministre: la seva Toscana natal i el Trentino. A la resta del país, el rebuig es va imposar inexorablement.

Caiguda de l’euro

Els partits italians de l'oposició, sempre enfrontats, van saber en aquesta ocasió unir-se en un front comú —“un batibull”, en paraules de Renzi— i arrabassar el discurs del primer ministre, acusant-lo de sustentar la seva reforma en el suport i els interessos de banquers i grans empresaris. L'estratègia va donar resultats, i el no al referèndum es va convertir en un vot antisistema, de rebuig als poders forts o a la casta.

La derrota de Renzi llança nous dubtes sobre el projecte europeu i així ho reflectia la divisa comuna, que queia més d'un 1% en el seu canvi amb el dòlar després que es conegués la derrota de Renzi, fins a cotitzar a 1,055 unitats per bitllet verd.

Renzi va voler atribuir-se la total responsabilitat de la derrota. “L'experiència del meu Govern s'acaba aquí” va anunciar, “jo volia reduir el nombre dels escons i la butaca que ha saltat és la meva. El resultat és clar. La victòria del no ha estat extraordinària. He perdut, i encara que en la política italiana no perd mai ningú, vull repetir-ho en veu alta. Jo he perdut. Sóc diferent i ho dic amb un nus a la gola. Crec en la democràcia. Me'n vaig sense remordiments”. Deixa, però, la incògnita de si se'n va per sempre o per preparar el retorn.

Per destacar la necessitat de la seva reforma, que ja va aprovar el Senat l'octubre del 2015 i la Cambra de Diputats l'abril, Renzi solia recordar que el seu Govern era el número 63 en 70 anys de democràcia. Itàlia haurà de buscar ara al seu cap de Govern número 64 en només set dècades.