Veïns contra veïns

Entrant a Germanetes per la porta de Comte Borrell hom rep una lliçó de filosofia urbana. A l’esquerra hi ha una mica de bar i a la dreta una mitja esfera que protegeix un “espai de la paraula”, com un miniauditori buit on fer assemblees o recitals o música. És un espai polivalent, barat i auster. Un cartell de benvinguda promet biblioteca, “hortes obertes”, cuina de barri, gimnàstica popular. Però no hi ha ningú. És dissabte a la tarda i manca il·luminació. Així que creuo la filferrada cap al parc pròpiament dit, primer hort –endreçat, net, perfecte—i després pistes esportives en ús. L’espai és vastíssim, perquè en direcció a mar es fon amb l’interior d’illa que ja funcionava fa anys, molt més formalitzat, ara destinat a jocs infantils i que acull una columnata atractiva: de fet, són trossos de columnes agrupats, tots diferents, curiosos. Hi ha criatures jugant entre els intersticis. Una pancarta posa “Pisos NO”. Fa olor de terra mullada, que és una de les olors que valen la pena.

Aquí hi va haver un asil d’ancians regentat per les monges de la Caritat, les “germanetes”. Els qui tenen memòria llarga recorden que a la postguerra s’hi formaven cues de pobres davant la porta, a l’espera de l’entrepà que s’hi repartia. Avui és evident que el recinte és més útil com a espai vacant. Amb el canvi de segle, l’asil va tancar i l’espai va quedar tapiat, fins que Xavier Trias el va obrir al poble sense despendre gaire en l’arranjament, perquè ja feia anys que se li havia imposat un pla d’equipaments. Quan els últims alcaldes socialistes, el mantra era pisos socials, institut i biblioteca, i els veïns no paraven fins a aconseguir-ho, de manera que a qualsevol forat se li adjudicava aquest model, també aquí, seguint un mapa d’equipaments que havia de distribuir-los equitativament en tots els barris. Després la crisi va deixar el tema aturat i Germanetes va esdevenir un pulmó.

Cal convenir que la demanda d’equipaments és generosa: el parc l'aprofita tothom però no tothom necessita un institut o una escola bressol, o una biblioteca sense anar més lluny. Hi ha com una vocació col·lectiva en la reivindicació: ho demano per a tu, no per a mi. El problema és que han passat els anys i ara uns veïns s’aferren al pla anterior i d’altres defensen l’espai verd, que volen millorat. Dir defensen és dir poc. Un solar cantoner, sobre Viladomat, està tancat i en el mur que el separa hi posa: “l’espai aquí dins també ha de ser nostre”. Demanen els equipaments però en un altre lloc. I insinuen una cosa que és ben certa: en algun moment caldrà pensar que fer pisos socials no és la millor solució si hi ha pisos a rehabilitar i pisos a socialitzar i altres alternatives. Però un institut o una biblioteca no es poden improvisar en aquell auditori que han muntat a la cantonada. També és cert que, passant el carrer, hi ha el jardí de Paula Montal, on l’institut cabria tot sencer, però em temo que altres veïns sortirien cridant al carrer.

El conflicte és complicat perquè en aquesta apetència de zona verda absoluta es barregen moltes coses. Per exemple, recordar que l’Eixample és dens quan la densitat és avui un element cobejat per la sostenibilitat urbana, sempre que estigui, precisament, equipada. Per exemple, reivindiquen a més a més la peatonalització de Consell de Cent —on hi ha un mercat popular els diumenges—, amb una zona de jocs a la cruïlla, un disbarat que no fa cap falta si tenim mitja illa disponible. És com un moviment de colonització, intractable, que s’ho vol quedar tot, negant el principi fonamental de la ciutat que és compartir. Compartir usos, compartir interessos. Allò que tenia en ment Ildefons Cerdà quan va fer la seva planificació: barreja i convivència. Ara avancem amb la pancarta a la mà cap al verd absolut, la conversió de la ciutat en poble, la demonització del totxo.

Excepte el del propi habitatge: els recordo que Oriol Bohigas proposava eliminar algunes illes senceres per fer jardins a l’Eixample. A veure si els semblaria bé que els toqués aquesta loteria. Jo, mirant com juguen les criatures a Germanetes, tendeixo a pensar que necessitaran l’institut d’aquí a quatre dies.

Patricia Gabancho és escriptora