PSOE i PSC analitzen el model dels partits alemanys per revisar la seva relació

El PSOE i el PSC han ajornat fins al gener la resolució de la pitjor crisi dels seus 38 anys de relació. A l'espera del desenllaç, un dels possibles escenaris és el de traslladar a Espanya la relació que mantenen a Alemanya la Unió Cristianodemòcrata (CDU) d’Angela Merkel amb la Unió Socialcristiana (CSU) de Baviera que lidera Horts Seehofer. El PSOE només copiaria d'aquest model que la CSU no està en els òrgans de la CDU, el mateix que pretén per al PSC. Els socialistes catalans admeten paral·lelismes, però subratllen les diferències.

Els diputats de la CSU comparteixen amb els de la CDU el mateix grup parlamentari al Bundestag, com els del PSC amb el PSOE al Congrés. En tots dos casos —CSU i PSC— són partits sobirans, des del punt de vista financer, organitzatiu i programàtic. Però la principal diferència és que els socialcristians bavaresos no estan representats en els òrgans de direcció del partit de Merkel, mentre que els socialistes de Miquel Iceta sí que estan a la direcció del PSOE: en l'executiva, al comitè federal i a la cúpula del grup parlamentari. No així al revés: el PSOE no està en els òrgans de la direcció del PSC.

Una altra de les grans diferències és que la CSU governa des de fa gairebé quatre dècades al territori d'Alemanya que menys voluntat secessionista té, mentre que a Catalunya hi ha un 47,8% de votants que volen la independència —segons els resultats de les eleccions autonòmiques del 2015— i el PSC és la tercera força en aquesta regió.

Malgrat els desacords entre els dos partits alemanys, ningú dubta que estan condemnats a entendre's i que la CSU acabarà donant suport a la candidatura de la cancellera en les eleccions federals del 2017. Alguna cosa semblant passa entre el PSOE i el PSC, que han decidit anar plegats al divan i decidir si revisen el marc de relacions del 1978, si bé totes dues parts donen per fet que l'entesa es produirà. Els enfrontaments entre CDU i CSU no són res nou. Són llegendàries les baralles de Helmut Kohl i Franz Josef Strauss a la dècada dels setanta, de la mateixa manera que el PSOE liderat per José Luís Rodríguez Zapatero i el PSC de José Montilla es van distanciar arran de l'elaboració de l’Estatut i de la formació del segon Govern tripartit a Catalunya.

Unificar el vot

A Alemanya, malgrat les discrepàncies, al final sempre va prevaler l’interès mutu dels dos partits als quals els alemanys anomenen simplement “la Unió”. Les regles del pacte són clares: la CDU no es presenta a Baviera, i permet així unificar el vot conservador al voltant de la CSU. En el cas espanyol, el PSOE no es presenta com a marca en cap cita electoral a Catalunya perquè la seva federació catalana és una de les tres forces que es van unificar el 1978 en l'actual PSC.

Les tibantors entre Berlín i Munic sempre han estat aquí, encara que en l'últim any s'han desbocat. Dues escenes ho reflecteixen. La primera es va produir el novembre del 2015, quan Merkel va acudir al congrés de la CSU. Després d'un discurs acollit amb fredor pels delegats, Seehofer havia de pronunciar unes paraules amables, lliurar a la cancellera un ram de flors i poca cosa més. Però el bavarès va començar a fer retrets. Dempeus i a la vista de tot el món, Merkel va aguantar durant 15 minuts frases com: “Només puc dir-te que haurem de seguir parlant”. La cara de Merkel era un poema.

En el cas de les relacions entre els socialistes es va produir un incident menys agre però molt simptomàtic el 21 de juliol del 2008, a la clausura del congrés del PSC, al qual va assistir Zapatero i en el qual Montilla, dirigint-se a ell, va assegurar: “Els socialistes catalans volem el millor per a tu, t’estimem molt, però encara estimem més Catalunya i els seus ciutadans, els estimem apassionadament, ens devem a ells”.

La següent escena del desacord en el cas dels partits alemanys va arribar fa uns dies: Merkel, per primera vegada en els seus 16 anys al comandament de la CDU, no va ser convidada al congrés de la CSU. Pocs mesos abans de les eleccions, no convenia repetir el numeret, però tampoc fingir una amistat.

Des de les paraules de Montilla el 2008, el PSC ha celebrat dos congressos ordinaris. En el del 2011 no va repetir Zapatero i en el d'aquest novembre no va acudir ningú de la gestora del PSOE. Sí que és cert, no obstant això, que al congrés extraordinari del PSC del 2014 va ser-hi el llavors líder del PSOE, Pedro Sánchez, i la presidenta andalusa, Susana Díaz, quan la relació entre tots dos era estreta.