‘Fast comedy’

Un filó de la dramatúrgia catalana més recent s’inspira en les sèries televisives o en la cinematografia de gènere per bastir o almenys condimentar les seves faules contemporànies. De vegades, fins a extrems mimètics delirants, al caire del plagi. Respon així als interessos i als gustos d’un sector de públic jove que consumeix sèries o films compulsivament. Aquest tipus de dramatúrgia juga a discreció, també, amb el recurs a la metaficció com un component que, a més de configurar la història, busca la complicitat de l’espectador. Una tercera característica és la seva pobresa expressiva, amb un català que literàriament és prim com el paper de fumar.

N’és una bona mostra Sunday morning, de Carol López (Barcelona, 1969), una comèdia, sense gaires pretensions, influïda per les sèries televisives i els films de moda. L’acció transcorre en una comissaria de policia de barri durant una nit de forta tempesta. Anna, doctoranda de criminologia, i Robert, guionista extravagant en hores baixes, s’alien per resoldre a duo un cas d’assassinats en sèrie mensuals —sempre en diumenge al matí— de jovenets rossos. Un fil argumental amb aires de thriller que es fa una mica més nítid a mesura que el lector destria els indicis més factibles de les pistes falses que joguinegen amb l’horitzó d’expectatives.

Els personatges de Sunday morning estan tan empatxats de ficció televisiva o cinematogràfica que gairebé no saben ni qui són. L’alienació arriba a ser malaltissa. La ironia explícita amb què l’autora els dissenya, a força de tòpics i estereotips, fa contínues picades d’ullet al lector/espectador perquè destriï el gra de la palla de la seva identitat. Anna, seguidora de sèries policíaques (Homeland), s’entesta a resoldre com sigui el cas criminal de l’“assassí del ganivet” entusiasta de la poesia. Robert, amant de les pel·lícules de suspens (The Usual Suspects), busca emocions fortes per recuperar la inspiració. Un tercer personatge, Sergi, tret del barret de les sorpreses, té un paper més funcional: activa el triangle sentimental en embrió.

La comèdia de López crea, al començament, una intriga que genera expectatives considerables, però que, a poc a poc, es van diluint per l’abús capriciós dels cops d’efecte o dels cops de timó, a l’estil de Twin Peaks, per fer ballar el cap al lector/espectador i mantenir-lo permanentment connectat a la història. El desenllaç tampoc no resulta gens satisfactori, ni en una lectura paròdica. És cert que relliga totes les pistes escampades durant l’obra i n’ofereix un final obert, més aviat aleatori, però ho fa d’una manera maldestra i precipitada.

Com altres textos de la dramatúrgia catalana actual, Sunday morning té la grapa de portar a escena, amb una certa habilitat i artifici, una història propera que presenta referents i patrons mediàtics contemporanis, fàcilment recognoscibles pels espectadors, en especial els més joves. Tanmateix, i no és cap atenuant que sigui una comèdia, el pitjor de la proposta de López —com la d’altres coetanis seus— és que es redueix a un mer joc sense suc ni bruc, sense densitat ni complexitat, molt fútil tant en termes estètics com ideològics. Un teatre superficial, divertit, de consum ràpid, un punt endogàmic, autosuficient i esnob, que ni aprofundeix en res ni deixa bon pòsit. Fast comedy, en definitiva.