25 anys de la mort de Freddie Mercury: així va viure els últims dies

El febrer del 1987, Prince editava un single majestàtic —que feia la dissecció d’alguns dels mals dels anys 80 amb una clarividència sintètica— en què la primera línia del text feia referència, sense anomenar-la, a la SIDA. Només dos mesos més tard, aquella “gran malaltia amb un nom petit” que el geni de Minneapolis va fer servir per destapar el rotund relat de Sign O’ The Times es colava a l’organisme de Freddie Mercury, tot i que ell s’entossudia a negar-ho davant d’una premsa àvida de sensacionalisme barat. Almenys, si cal creure Jim Hutton, la parella del líder de Queen durant els seus últims sis anys de vida, Freddie Mercury va ser la primera celebritat del món del rock que va engrossir la llista de víctimes il·lustres de la malaltia, però res el va fer desistir del seu desig d’aparentar normalitat i continuar treballant fins a l’últim alè. Fins al punt que va ser el 23 de novembre del 1991, a tan sols 24 hores de la seva mort, quan per fi va emetre un comunicat públic per anunciar que havia contret la malaltia fatal.

El secretisme de Freddie Mercury es contradeia amb l’aspecte que mostrava en les llavors intermitents aparicions públiques, però s’emmotllava al caràcter d’un músic que, en contrast obert amb la seva explosió escènica, tenia aversió per les entrevistes i qualsevol tipus d’exposició pública de la seva intimitat. Les pistes eren més que evidents: la banda ja no havia iniciat la gira per promocionar The Miracle (Capitol, 1989) i l’aparició del quartet per recollir el premi Brit per la seva contribució a la música britànica, el 18 de febrer del 1990, mostrava el vocalista amb un aspecte físic molt desmillorat, extremadament prim i pàl·lid.

Potser és aquest desig perquè el treball de la banda seguís el seu curs amb normalitat el que explica el motiu pel qual Queen no van preparar, en cap moment, un àlbum-testament a la manera de l’últim Bowie. Encara que qualsevol que prestés una mica d’atenció al single These are The Days Of Our Lives, gravat el maig del 1991, avançament d’Innuendo (i a l’ombrívol videoclip d’aquest, rodat en blanc i negre), es podia adonar que la lletra era tot un epitafi vital, encara que fos a través d’un text que el bateria Roger Taylor havia escrit originalment pensant en la seva prole, i que no va tardar a convertir-se en últim adéu al seu frontman. En qualsevol cas, l’última cançó en què va intervenir Mercury va ser Mother Love, que més tard es va incloure en el pòstum Made In Heaven (Hollywood, 1995), tal com va reconèixer un Brian May que no va tenir cap objecció a reclutar, anys més tard, Paul Rodgers (Free) o Adam Lambert (concursant d’American Idol) per reactivar la marca Queen en ple segle XXI. Sí, el show havia de continuar, però ens hem de preguntar si a qualsevol preu.

Des del 24 de novembre del 1991, la casa de Freddie Mercury a Kensington (Londres) es va convertir en lloc de pelegrinatge per als fans i devots. I la música de Queen, tan qüestionada en el seu moment per gran part de la crítica (els adustos 90, amb l’aflicció grunge, l’eufòric però sobri tradicionalisme brit pop o l’amenaçadora tensió premil·lenni del trip hop no encaixaven gens bé amb els seus focs d’artifici), es va començar a veure amb uns altres ulls i relativitzar-se des de la distància. No en va, el transformisme escènic de Lady Gaga —el seu nom artístic ho revela— o l’ampul·lositat de Muse són, per bé o per mal, fills de les vigoroses i aclaparadores maneres escèniques d’un artista amb un personatge que es va imposar a tots i cadascun dels estils amb què va flirtejar, tant el rock progressiu com el hard rock, la música disco o el bel canto.