L’oportunitat d’Iceta

És difícil comprendre per quina raó una bona part del moviment sobiranista català identifica referèndum amb independència. Com si un referèndum pogués llançar només un resultat favorable als seus desitjos. Hi ha bastants indicis que apunten al fet que aquesta identificació és un error i que la societat catalana està dividida sobre aquest assumpte en dues meitats de mida molt semblant. L’últim és el sondeig recent del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que mostra un empat entre partidaris i contraris a la independència, encara que amb un avantatge dels segons d’escasses dècimes.

És un empat, que oscil·la en favor d’uns o altres, però amb molt poc marge, una indefinició molt estable, valgui la paradoxa, i ningú sap fins a quan pot durar. La setmana passada, no obstant això, Miquel Iceta, el reelegit primer secretari del PSC, va augurar de forma una mica solemne, emfàtica, que si el Govern de Puigdemont-Junqueras manté les seves posicions actuals, s’encamina no cap a la independència sinó cap al fracàs, la frustració i el desastre. El fracàs vindria, segons el dirigent socialista, d’haver ofert la independència com una solució miraculosa a tots els problemes i no haver aconseguit ni independència ni solucions. El desastre resultaria de dividir la societat en meitats cada vegada més enfrontades.

Iceta creu que aquest escenari és una oportunitat d’or per al seu partit. Ho ha explicat sense embuts al congrés del PSC i al comitè federal del PSOE i ho ha difós en tots els fòrums possibles. El PSC sosté que el diàleg, la negociació i el pacte que han estat l’instrument estratègic del catalanisme en l’últim mig segle tenen encara recorregut per incrementar l’autogovern. Està tan convençut del paper de mediador que amb aquestes idees el PSC pot i ha de jugar en aquesta conjuntura difícil, que defensar-lo el va portar a enfrontar-se a la majoria del Comitè Federal del PSOE en la dramàtica reunió en què el socialisme espanyol va decidir permetre la investidura de Mariano Rajoy. L’argument d’Iceta va ser que pel PSC votar a favor de Rajoy, encara que fos mitjançant una abstenció, equival en el context català a decantar-se en favor d’un dels responsables del conflicte i de l’absència del diàleg “i llavors deixaríem de ser útils per bastir ponts”.

Reforça aquesta posició el fet que el sistema català de partits es troba en plena transformació des del 2010 i en aquests moments de canvi, el PSC es troba, sense haver-ho buscat expressament, com gairebé l’única força útil per representar l’univers social catalanista. ERC, el PDECat i la CUP formen el front independentista. El PP i Ciutadans integren el front del nacionalisme espanyolista, en versió sènior i júnior, respectivament. Dit en les paraules del mateix Iceta, “l’antiga CiU ha estat absorbida pel magma independentista, Unió no ha aconseguit representació parlamentària, i Iniciativa es troba en procés de confluència amb altres forces polítiques i socials que encara estan en la fase de definir el seu projecte”. Què queda, doncs, a l’escenari català? El socialisme catalanista i reformista, amb la seva oferta de diàleg, unitat civil i federalisme. Almenys, fins que no es buidi la incògnita del nou partit impulsat per Ada Colau. I mentre el PSOE no el contradigui, com pretenen bona part dels seus dirigents regionals.

Aquesta oportunitat arriba al PSC, no obstant això, quan viu les seves hores més baixes. I no només pel seu actual conflicte amb el PSOE. El socialisme ha vist com des del 2010 el seu suport electoral es redueix elecció rere elecció i no sembla que les seves expectatives hagin de millorar. Els nous competidors s’estan consolidant, amb l’efecte de reduir fins a límits insospitats l’espai electoral antany indisputat. Si als socialistes els votessin en les properes eleccions generals només els qui segons el CIS estan actualment decidits a seguir fent-ho, obtindrien 37 diputats. O 55 si se’ls afegeixen els qui encara simpatitzen amb ells. Aquestes magres expectatives propicien un tancament del PSOE sobre posicions cada vegada més properes al PP en el pla del nacionalisme: una sola nació, un sol partit socialista. Iceta ho té clar: el que més l’horroritza és que la incapacitat d’acceptar les diferències i gestionar les discrepàncies que ha demostrat el PSOE en el seu últim conflicte serveixin perquè a Catalunya “molta gent és capaç de convèncer-se que això del federalisme no és viable i s’acabi resignant a la independència com una cosa inevitable”.