El nou espai dels Comuns

Xavier Domènech tenia el dijous una difícil missió: presentar en societat les bases ideològiques del “nou subjecte” polític que, amb la denominació genèrica Els Comuns, pretén aglutinar les forces i moviments d’esquerra a Catalunya amb el propòsit de disputar l’hegemonia política al catalanisme conservador. Es notava a l’ambient l’efervescència dels moments fundacionals. Però els qui esperaven una recepta, una fórmula acabada, hauran d’esperar.

Domènech va fer un relat en forma de reflexió sobre els canvis que s’estan produint i les raons per les quals aquesta nova força política és necessària. Les concrecions vindran més tard, a mesura que es materialitzi la confluència, però en la seva conferència va desgranar el marc ideològic de partida i va aclarir una cosa important: no es tracta en cap cas de sumar organitzacions ja existents, de fer una nova sopa de sigles. Tampoc de transformar-se en l’espai 2.0 de cap de les forces polítiques tradicionals. Es tracta d’articular un espai nou en el qual puguin confluir persones procedents de diferents tradicions i sensibilitats.

Aquest plantejament pot semblar onerós, i fins i tot injust, als qui des d’Iniciativa, des d’EUiA o, més recentment, des de Podem o Procés Constituent, creuen tenir una trajectòria de lluita, un capital polític o simplement una marca que defensar i aportar. Però, és la manera que el resultat de la confluència sigui molt més que la suma de les parts. Domènech va fer especial recalcament en què no es tracta de transformar velles estructures, sinó de crear un nou instrument sense lligams, capaç d’oferir alternatives a les múltiples crisis –institucional, social, ecològica, nacional– que se’ns han tirat al damunt. “Vivim un autèntic canvi d’època”, va dir, i el desafiament que representa la globalització i les transformacions que s’estan operant en el sistema econòmic exigeixen una reformulació completa dels instruments polítics.

La qüestió de les famílies ideològiques sempre ha estat problemàtica per a l’esquerra. També pot ser-ho per a la nova confluència. “Hem de mirar al futur amb les arrels del passat, però sense quedar atrapats en el passat”. Era evident que amb aquesta formulació Domènech tractava de conjurar un dels perills que sempre han afeblit els moviments progressistes: el purisme sectari que tantes vegades s’ha traduït en aferrissats debats i doloroses escissions.

Superar les divisions

Encara que el nou espai es considera hereu “de totes les forces emancipadores que han empès el progrés social”, ara es tracta de superar les divisions ideològiques i articular un nou corpus de pensament amb el qual afrontar els reptes d’un futur que s’albira amenaçador. Domènech va situar el moment fundacional del nou subjecte polític a les places del 15-M. “Si d’algun lloc venim, és del 15-M”, va insistir. Allà van cristal·litzar unes energies socials que qüestionen no només el relat de la crisi, sinó l’ordre econòmic que augmenta la desigualtat fins a cotes que amenacen la pervivència mateixa de la democràcia.

La situació que es va torçar definitivament quan la socialdemocràcia es va deixar atrapar en el discurs neoliberal econòmic i va assumir els seus postulats, la qual cosa va donar lloc, segons Domènech, al “socioliberalisme” actualment hegemònic. Però en el nou espai hi caben tots, els de les places i els genuïnament socialdemòcrates. “Entre un anticapitalista i un socialdemòcrata no hi ha tantes diferències”, va sostenir, si del que discuteixen és de com defensar els drets socials i econòmics de la ciutadania. De com controlar el mercat i frenar la deriva antisocial del capitalisme especulatiu. De com construir una alternativa al model que mercantilitza les nostres vides i porta a una espiral especulativa que enriqueix uns pocs a costa de la majoria.

Ara es tracta de passar de la fase de resistències, a la fase de propostes alternatives, de construir “una nova força per a un nou cicle a Catalunya”. I això exigeix qüestionar la deriva antisocial del capitalisme i plantejar, des de la radicalitat democràtica, alternatives d’una nova economia del bé comú. “Es tracta de reunir un gran corrent ciutadà capaç de derrotar l’hegemonia neoliberal en el pla social, cultural i econòmic, i que no ignori la qüestió identitària”, va precisar. “Perquè Catalunya tampoc pot afrontar els reptes del futur sense un canvi polític radical”. Aquest canvi és “un nou catalanisme sobiranista, d’esquerres i amb vocació de majoria” que partint de la tradició del republicanisme, es proposi l’emancipació social i nacional.

I sense citar-ho, es va desmarcar del sobiranisme convergent: “La construcció de l’estat nació no ens ha de desviar del debat principal, que no és com desconnectem d’Espanya sinó com ens reconnectem amb un món nou de múltiples sobiranies. No hem de pensar en una Catalunya nació del segle XIX, sinó en una Catalunya nació en xarxa”. Va criticar que el Procés s’hagi centrat exclusivament en la construcció d’un estat propi, és a dir, en el vessant exclusivament institucional, sense plantejar el model de país al qual s’aspira i sense tenir en compte les transformacions profundes que està patint la societat catalana. “Catalunya és avui bàsicament una societat mestissa, en profunda transformació. Hem de pensar en la Catalunya ciutat, que sofreix un procés de segmentació social punyent”.

Aquestes són les bases sobre les quals en els propers mesos es construirà la nova força política, el perímetre de la qual es vol tan ampli que hi càpiga des de l’anticapitalisme a la socialdemocràcia.