La qüestió anglesa i el PSC

L’enfonsament de Convergència procedeix de causes diferents de la declinació del PSC, però totes dues regressions han generat un buit polític i una àmplia confusió de l’electorat. Tot bipartidisme sol ser més o menys imperfecte, però en el cas de Catalunya ni es veu la possibilitat de reconstruir-lo a curt termini, amb un profit notori d’ERC i el populisme d’Ada Colau, amb C’s en una fase de dubte estratègic i un PPC necessitat d’una cirurgia tan dràstica que probablement s’anirà endinsant més en la irrellevància. Si hi ha un polític a Catalunya amb una pronunciada capacitat estratègica, aquest és Miquel Iceta. Tot i així, costa entendre els seus últims moviments a l’escaquer, des del suport sense alternatives a Pedro Sánchez a l’aproximació a Ada Colau. A tot això se suma la crisi general de la socialdemocràcia i l’estat de convalescència prolongada del PSOE.

Durant dècades, els resultats hegemònics del PSC a les eleccions generals confirmaven que la unificació del socialisme català havia estat un encert històric, en paral·lel i de manera complementària a com Felipe González va unir una turbamulta de formacions socialistes començant per la de Tierno Galván. El detonador que va portar a la fase actual deu haver estat el maragallisme i els seus pactes per al tripartit? Qui sap si la idea d’un segon estatut va ser un factor positiu per al PSC. Ara, en un moment en què els teòrics més intensos del vot racional reconeixen que la decisió del votant sovint implica un factor emocional, les onades successives d’emocionalisme que van atordir el judici polític d’Artur Mas potser explicaran la incertesa estratègica del PSC. Sent partit germà del PSOE, es decanta per les tesis d’un Pedro Sánchez derrotat, precisament per temptejar els partits independentistes i joguinejar amb un Podem que el va trair, institucionalment parlant. De la mà de Pedro Sánchez, el centreesquerra hauria desaparegut a tot Espanya.

Per als diputats socialistes que finalment es van abstenir en la investidura de Mariano Rajoy, el “no” d’un PSC irreductible reintrodueix velles friccions. Torna la vella pregunta sobre la asimetria que representa que el PSC gaudeixi d’autonomia en el seu territori alhora que pesa en les decisions del PSOE per a tot Espanya. En una altra dimensió, és comparable a la cèlebre qüestió anglesa o qüestió de West Lothian. La va plantejar el diputat laborista per aquella circumscripció escocesa, el laborista Tam Dalyell. Si Escòcia o Gal·les arribaven a una situació d’autonomia o devolució, per quina raó els seus diputats a Londres havien de tenir dret a votar sobre assumptes anglesos quan els diputats anglesos no tindrien veu en les decisions escoceses o de Gal·les?

Així, per exemple, els diputats de Catalunya a les Corts contribueixen a legislar sobre el sistema educatiu espanyol mentre que els altres diputats no poden incidir en les qüestions educatives que reglamenti el parlament autonòmic a Catalunya. Els nivells de competències no sempre es respecten i els abundants contenciosos indiquen que la qüestió encara s’ha de resoldre.

El que ara plantegen els sectors del PSOE més irritats amb el PSC és que els seus socis catalans formin part del Comitè Federal del PSOE i no acatin les seves decisions, com va passar amb l’abstenció en la investidura de Rajoy. Tangencialment s’addueix que el PSC es va abstenir en la investidura d’Artur Mas, sense haver-ho fet ara amb la de Rajoy. Iceta, hàbilment, respon que abans de la investidura de Mas s’havia pactat un document que després no va ser respectat però, reconeixent la possibilitat que aquella abstenció fos un error, diu que això no justifica que el PSOE ara hagi comès el mateix error.

Tenint en compte que fa temps que perd vots, quina serà l’estratègia del PSC en unes eleccions autonòmiques que poden ser d’aquí a uns mesos? Potser l’agermanament PSOE-PSC ha esgotat les bateries. Potser Iceta té al cap una filigrana tàctica per recuperar terreny, adherint-se a aquest intens glissement à gauche que sembla imparable a Catalunya. Per als socialistes, unes terceres eleccions generals haurien estat una greu ensopegada. És possible que Iceta hagi aconseguit la fórmula per evitar el decaïment d’un PSC quan a Carles Puigdemont no li quedi més remei que convocar eleccions autonòmiques mal que li pesi i per mandat de la CUP. És possible, però el cert és que el centreesquerra està desapareixent a Catalunya.

Valentí Puig és escriptor.