Disputa carnívora a la Rambla de Barcelona

Del que es parla en el nostre temps, a les tribunes i als tribunals, és dels límits que estem disposats a imposar al nostre domini sobre els animals i en quina mesura som responsables dels éssers que utilitzem per alimentar-nos, vestir-nos i divertir-nos.

Hi ha un interrogant que només per haver-se formulat modifica la nostra posició al món i ens fa matisar potestats que crèiem inqüestionables: podem fer servir sense contemplacions els animals que satisfan les nostres necessitats i plaers? Si escau, quin tipus de contemplacions ens sembla impossible adoptar? O: quines contemplacions estem disposats a respectar?

Una investigació com la que desenvolupen les disciplines acadèmiques que s’ocupen d’entendre la nostra relació amb els animals, ha hagut de prescindir en primer lloc de les seduccions costumistes. Tots podem sentir els poderosos vincles emocionals de la tradició —els seus ritus i celebracions—, però no per això renunciem a pensar amb la claredat de la nostra ment individual. No sembla factible acceptar que les nostres lleis depenguin sempre de la ignorància dels nostres avantpassats.

Els intel·lectuals i científics que elaboren les claus d'aquest nou discerniment i que polemitzen a causa de la tauromàquia, la caça, els experiments amb animals en laboratoris, les granges o els escorxadors industrials, són els que es pregunten si podem tractar de manera injusta, amb crueltat o degradar indefinidament els animals. Un aspecte crucial d'aquesta discussió és l'evidència del dolor en els animals condemnats a morir en els nostres escorxadors municipals o a les festes taurines. Quan així ho entenem ens sentim afectats pel mal que pateixen? Ens preguntem si tenim dret a causar-lo? I en aquest cas: a canvi de què? A canvi de proteïnes? A canvi de diversió? Podem provocar dolor conscientment sense alterar el fonament, o la il·lusió, de la nostra supremacia moral?

Les qüestions que es van embastant en aquesta controvèrsia van més enllà dels bons sentiments, ja que en el paradigma contemporani no es tracta tant de defensar els animals, víctimes propiciatòries d'una gegantina maquinària sacrificial, com de protegir i salvar els homes que es comporten com a botxins. Així com hem sabut cancel·lar (momentàniament) el misteri del nostre origen (l'antropofàgia), també podem impedir que l'instint salvatge lesioni l'amor propi que ens devem.

No serà fàcil aconseguir-ho. Quan enmig d'una disputa col·loquial, un contrincant vol ridiculitzar l'opinió dels animalistes, només li cal dir: “Doncs bé que aquest paio es menja uns bons bistecs”. Encara que només serveixi per provocar la inevitable riallada castissa, la veritat és que la broma toca de mig a mig i formalitza l'envergadura del nostre problema: ser conscients d'una contradicció violenta. Lamentar la mort dels animals les proteïnes dels quals necessitem per viure ens retorna a l'experiència dels caçadors del paleolític: es van veure obligats a devorar animals la majestat dels quals els inspirava una perplexa admiració. No resulta estrany que aquesta tragèdia fos viscuda com una experiència religiosa.

La nostra controvèrsia confereix a aquestes dificultats un interès inesperat. Serem capaços d'administrar les nostres contradiccions? Podrem satisfer les nostres necessitats vitals sense explotar altres éssers vius? Com conciliar els nostres elevats principis morals amb la vulgaritat dels nostres costums? Entre allò que aspirem i allò que consentim amb avergonyida submissió hi ha algun tipus de sortida raonable? Podem, per exemple, suspendre el dolor que per diversió ocasionem als animals, però acceptar el que provoca la nostra lògica carnívora?