“Jutjaven deu persones en mitja hora”

Totes les càmeres del Parlament buscaven les octogenàries Joana Giné, Florència Marco i Valentina Domènech. El 19 d’octubre, el Parlament va iniciar la tramitació de la llei per declarar nuls els judicis sumaríssims del franquisme. Aquestes tres dones van rebre els aplaudiments dels diputats, mentre l’emoció de veure els fruits de tantes dècades de lluita els entelava la mirada. 77 anys abans, els seus pares van morir víctimes dels consells de guerra del règim.

Joana Giné tenia 11 anys quan, el 19 d’octubre del 1939, el seu pare va ser afusellat a Tarragona. Josep Giné va passar la guerra a les trinxeres republicanes de Lleida i, en acabar el conflicte, se’n va anar amb els seus companys a França. Però va decidir tornar. “El meu pare era innocent, no havia fet res”, explica Joana. Tenia sis fills i una dona que l’esperaven als Guiamets, municipi de la província de Tarragona. Mai va arribar a casa. Quan va ser a la caserna general de Tivissa, el van detenir i el van empresonar a Falset. Li van fer un judici “de pa sucat amb oli”, diu la Joana. “Jutjaven deu persones en 30 minuts”. Pena de mort per a tots.

Darrere del cementiri de Tarragona, al camp de l’Oliva, els afusellaven. Aquell 19 d’octubre van matar els pares de Joana Giné i de Florència Marco, també veïna dels Guiamets. El seu pare, Gomeraldo, no va arribar a França. “Els seus companys el van intentar convèncer que s’escapés amb ells, però ell s’hi va negar perquè era innocent”, afirma la seva filla. Florència tenia sis anys i el seu pare no va tornar de la caserna. Les seves restes descansen a la fossa comuna de la ciutat tarragonina.

A Ignasi Domènech, el pare de la Valentina, el van anar a buscar a casa però ell era a la finca. Quan va tornar, la seva dona li va explicar la visita i li va preguntar si volia sopar. “No, ja soparé quan torni”, va dir l’Ignasi. Però no va tornar. El 23 d’agost del 1939, va ser afusellat. La seva família el va poder enterrar, perquè ell es va confessar. “Si els condemnats es confessaven podien ser enterrats pels seus familiars; si no, eren enterrats a la fossa comuna”, explica la Valentina. “Els humiliaven fins a l’últim moment”.

La Valentina tenia quatre anys, però fins a la dècada dels vuitanta no va poder parlar d’això amb la seva mare. “Els van tractar com a criminals”, denúncia. Quan van ser detinguts, el seu oncle va contractar un advocat per defensar l’Ignasi i els seus companys, però la sentència ja estava decidida. “Vostès ja són vídues”, va advertir a les seves dones. “Ells han sortit morts del poble”.

A casa de la Florència tampoc es va parlar mai d’això. La mort del seu pare la va deixar sola amb la seva mare i la seva germana de tres anys. “Ens vam quedar completament sense res”, lamenta. Ella recorda les visites familiars a la presó. “Recordo que posaven notes en el doblec dels pantalons i així ens comunicaven les notícies”, explica. La seva mare va haver d’encarregar-se de la família després que els parents del seu difunt pare reneguessin d’elles. “Tot va anar pitjor, tot va passar arran que va faltar el meu pare”, recorda la Florència.

La mort del pare de la Joana va causar més pèrdues a la seva família. La seva mare va morir quatre dies després que el seu pare fos afusellat. “Les penes la van matar”, lamenta. Els seus avis es van encarregar de cuidar els sis orfes que va deixar el règim franquista. Abans, mai els havia faltat res. “Mort el meu pare, va arribar la gana, la misèria”. Joana, la filla gran, encara conserva la carta que els va deixar el seu pare abans de la seva cita amb l’afusellament: “No us vengeu de mi, perquè jo ja sóc mort. Reclameu justícia”.