Amb línies tortes

El resultat de les primàries a la primera secretaria del PSC suposa, sobretot, un triomf del principi de conservació o, si ho preferiu, d'aquella màxima ignasiana que recomana, “en temps de desolació, no s’ha de fer mudança”. És lògic que una militància delmada i envellida aposti per allò que li sembla més segur, més conegut, més de casa, i Miquel Iceta té amb escreix tots aquests trets. No, no ha tingut el suport de l'aparell; ell és l'aparell, malgrat que aquesta vegada algunes estructures territorials preferien Núria Parlon.

Membre de l'Executiva del partit des de 1984 sota la protecció de Josep Maria Sala, tres anys després ja era —tot i que barceloní d’arrel– regidor en un dels municipis del totpoderós Baix Llobregat, i quatre anys més tard començava a exercir de lampista a la Moncloa, amb el vicepresident Narcís Serra. Diputat a Madrid durant el primer mandat d'Aznar, ja fa sis legislatures que ocupa escó al Parlament de Catalunya, i ha estat durant una dècada portaveu brillant del seu grup.

Certament, els dos anys llargs que acumula a la primera secretaria del PSC no han comportat una millora dels registres electorals, que continuen anotant mínims històrics i se situen en una forquilla entre el 12,7% i el 17% dels vots. Això sí: en cada una de les nits d'escrutini que li ha tocat suportar, Iceta ha sabut trobar alguna frase (“és una recuperació”, “les enquestes ens en donaven la meitat”, “el resultat és raonable”...) que, eventualment preparada amb uns passos de ball, foragités la depressió de les bases amb un tàcit “va, que no estem tan malament”. I sens dubte que Núria Parlon representava un relleu generacional, però el veterà Iceta, als 56 anys, tampoc no apareix com un ancià jubilable.

Tenim, doncs, que el líder revalidat del PSC encarna l’ortodòxia més estricta del seu partit, la sempiterna hegemonia de l'aparell, tota la panòplia d'ambigüitats, tacticismes i espantalls (“Pedro, mantén-te ferm, allibera’ns de Rajoy i del PP!”) que van fer la fortuna del Partit dels Socialistes durant més de tres dècades. Una ortodòxia que inclou, en el nucli del seu ADN, la subordinació als interessos del PSOE i el fet de no posar mai Ferraz en dificultats greus.

Doncs bé, la gran paradoxa és que, sota aquest lideratge, les relacions entre el PSC i el PSOE són avui més tenses que mai, pitjors que en temps de Raimon Obiols o del díscol Pasqual Maragall; i que la ruptura de la disciplina comuna en tots dos partits resulta versemblant com no ho havia estat des dels dies remots de la LOAPA. Però no per una qüestió identitària vinculada al procés, sinó per una divergència ideologicopolítica: vetar o permetre la investidura de Rajoy.

Seria un error interpretar la insistència dels socialistes catalans en el no al presidenciable del PP com una manifestació de lleialtat pòstuma a Pedro Sánchez. L'aparent unanimitat dels quadres del PSC en el rebuig de Rajoy expressa, segons el meu parer, una pulsió molt més poderosa: l'instint de supervivència. Després d'haver perdut gairebé tota la militància i l’electorat catalanistes (el primer secretari Iceta, per guanyar cohesió i quietud interna, en va empènyer molts a la sortida el 2014) i d'haver-se autoexclòs del dret a decidir, al partit només li queda un halo “progressista” que, des de fa un quart de segle, es tradueix per antagonisme amb el PP (“si tu no hi vas, ells tornen”). I ara els seus set diputats s'abstindran perquè el PP continuï governant? Seria un suïcidi, i un banquet per a les famolenques goles dels Comuns.

I després hi ha el perfil i l'actitud de la gestora del PSOE. El que és rellevant no és que l'altre dia l'inefable Julio Villacorta (excompare de Vidal-Quadras) i unes quantes desenes més d'especialistes en fracassos polítics successius es reunissin per reclamar la resurrecció de la Federació Socialista Catalana del PSOE. No. El que és greu és que aquesta idea és a la recambra de l'avui president de la gestora, Javier Fernández, i flota sobre les seves crides a la coherència i a la disciplina del PSC.

Tindria gràcia que qui emancipés el PSC de la tutela del PSOE fos Iceta, que va debutar com a militant del Partit Socialista Popular de Tierno Galván.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.