Molt soroll per no res

La idea de comparar tres escultures públiques: l’eqüestre de Franco (de Josep Viladomat), la de La Victòria (de Frederic Marès), i la de La República (també de Josep Viladomat) hauria estat, en si, una bona idea. Per què els artistes es passen de bàndol i exposen i cobren tant d’un règim d’esquerres i democràtic com ho va ser el de la República, com d’una dictadura repressiva i sagnant com la franquista? Per què Frederic Marès, que es va presentar per al concurs de l’escultura a la República, quan va arribar la dictadura va estar encantat d’afegir unes púdiques vestidures perquè pogués ser un homenatge a la victòria del caudillo? Els artistes, que solen tenir una vida econòmicament molt dura, obliden de vegades els seus escrúpols i es venen al poder, sigui del signe que sigui. El nostre avantguardista Ángel Ferrant, autor de preciosos mòbils, va arribar a fer un bust de Franco, i el nostre tan lloat Subirachs va treballar amb molt d’èxit en qualsevol règim polític, tant durant el franquisme com en plena democràcia.

El resultat és pobre: fotos minúscules i divagacions en temes com la tortura

Però aquesta exposició, que hauria pogut ser una excel·lent petita exposició temàtica, no només és confusa en el seu argument, sinó sobretot museogràficament. Perquè una escultura pública (és a dir, en l’espai urbà) sempre serveix per lloar el representat o el títol que ofereixi l’obra (el poble, la República, el soldat desconegut, etc.). Per això, quan s’ha revisat críticament el nazisme o el govern de Pétain, no s’han posat mai escultures de Hitler ni de Pétain al carrer: s’ha fet dins d’un recinte cultural (per exemple al Museu d’Art Modern de París, en la grandiosa exposició En guerra, França, 1938-1947, 2012). Les tres escultures, col·locades en canvi al recinte interior, haurien estat no només espectaculars per les seves dimensions, sinó —i aquí sí— objecte d’una possible reflexió.

A l’exterior, no tan sols és barroera la silueta retallada en fusta de l’escultura de la República (ara situada a la plaça Llucmajor), sinó que ha estat interpretada com una provocació i una ofensa pels partits independentistes, per als quals el Born és el temple del seu ideari. Criticar els comissaris de la mostra sota aquest concepte d’“ultratge” a un lloc sagrat és simplista, reductor i també injust, perquè l’antifranquisme dels comissaris està fora de tot dubte. Però el resultat de la seva “reflexió” és pobríssim: unes fotos diminutes extretes de diaris (de vegades més petites que al diari), unes pantalles de mida homeopàtica i divagacions cap a altres temes: la tortura, que es mereixeria una exposició a part (com sembla que es pot veure uns metres més enllà, tot i que pèssimament senyalitzada), o la incursió de l’art contemporani amb el cap de Franco realitzada per l’artista Eugenio Merino, el cos sencer del qual ja vam veure a la fira ARCO ficat dins d’una nevera.

Una etapa com el franquisme hauria de ser objecte d’una exposició ben feta

Algunes idees, per acabar: per què no se’ns mostren les altres sis escultures que van participar en el concurs de la República de 1932? Per què no posar, ja que qualsevol exposició és un fet visual i no un llibre, làpides i símbols franquistes dels quals els nostres magatzems han d’estar plens? Per què no demanar aquest projecte a artistes que ja han fet d’aquest tema el seu treball? Penso en Francesc Torres, que va superposar una fotografia d’una fossa comuna de la Guerra Civil (amb els esquelets de 46 homes) a una imatge de la zona del Fòrum de Barcelona en la seva exposició a l’ICP (International Center of Photography de Nova York) el 2008, o en Fernando Sánchez Castillo, que va fer que a la Virreina (el 2006) els espectadors poguessin fer pujar o baixar una estàtua eqüestre de Franco (una metàfora de la falsa democràcia) només utilitzant el mòbil.

Un tema com el franquisme, en fi, es mereix una exposició ben feta, no aquest muntatge que sembla de col·legi major. Si no hi ha diners, és millor no fer-la, ja que la mostra no parla gaire bé del concepte que de la cultura té el consistori, el programa del qual, més aviat, sembla fet a base de gestos que d’un projecte raonat. Esperem que serveixi per millorar en la propera ocasió.