Ningú va dir que ser bilingüe fos fàcil

Ara ja s’hi estan trobant, tot i que ignoro fins a quin punt això els amoïna. Practicar el bilingüisme total és un autèntic esforç, significa la posada en marxa d’una sèrie de mecanismes i recursos per als quals no hi ha un coneixement previ adquirit —te l’has d’anar fent— i, sobretot, suposa la dedicació d’un talent lingüístic per a una tasca desagraïda i poc valorada. Que els ho diguin si no als equips d’edició dels diaris catalans que publiquen en les dues versions, o sense anar més enllà, a l’edició digital d’EL PAÍS, que tradueix del castellà algunes de les seves notícies.

Deia que s’hi estan trobant perquè, arran de l’acord de govern amb el PSC d’Àngel Ros a la Paeria, Ciutadans està començant a cometre pífies de traducció automàtica que, tan bon punt surten, circulen per la xarxa com una panerola furtiva en una cuina. Va començar l’Ajuntament amb un campionat de botifarra que en la versió en castellà de les Festes de Tardor es va convertir en un campeonato de morcilla (cosa absurda a més no poder, perquè la paraula butifarra és admesa pel diccionari de la RAE, de manera que qualsevol traductor automàtic, per maldestre que fos, almenys hauria d’haver donat campeonato de butifarra), i van seguir els del partit taronja amb la traducció del topònim del barri de Magraners per Granados (aquest cop sí, sembla que l’origen de l’error podria ser el traductor de Google, que dóna l’equivalència).

Evidentment, n’hi ha per sucar-hi pa. Els que ens hem dedicat a això en un lloc o un altre n’hem vist un munt, d’aquestes. En diaris en paper, digitals i agències de notícies de tant en tant se’n troben malgrat disposar de bons programes traductors i d’excel·lents professionals, i servidor és responsable d’haver publicat (en un diari tristament desmantellat pel seu amo) un Sabater que havia de ser Zapatero. Per molt que ens hi esforcem, l’ull corrector està entrenat per esmenar errors a diversos nivells (ortogràfic, gramatical, de sentit), però no sempre pot preveure l’estupidesa d’una màquina.

Veient ara els casos de Lleida, però, criden l’atenció les reaccions que susciten aquestes errades, en una mena de flagell d’autocrítica que té molt de victimisme català, i que reclama que ens ho fem mirar. Si un mitjà escrit que practica el bilingüisme i tradueix del castellà al català publica un error de traducció, la reacció serà sempre criticar el mitjà, afirmar que, com que s’escriu en castellà, el català serà sempre una llengua subordinada, i atribuir a aquell mitjà un menyspreu intrínsec a la llengua. Però inversament, si un partit que practica el bilingüisme comet un error a l’inrevés, és a dir del català al castellà, llavors la reacció serà assignar-los el desconeixement de la llengua i el país i atribuir-los, igualment, un menyspreu intrínsec a la llengua. Hem arribat al punt que, t’ho miris per on t’ho miris, i vagis en la direcció de traducció que vagis, si a Catalunya hi ha una pífia qui en surt malparada és la llengua catalana.

La traducció automàtica i la posterior revisió de textos és una feina més complexa del que preveu la propaganda política bilingüista, que demana una atenció especial i que genera un know how que els professionals cada cop tenen més en compte. Un know how, és clar, que a Ciutadans no tenen. Ningú va dir que ser bilingüe fos fàcil, i ara es deuen trobar amb els problemes que algú com Ricard Fité ja va analitzar fa gairebé vint anys quan va posar en marxa l’edició catalana d’El Periódico, però a la inversa: ara tenim que la traducció opera al revés, amb textos inicialment escrits en català, i suposo que és qüestió de temps que la informàtica destrossi la llengua de Cervantes. Ens hem de revoltar si l’espifien escrivint en castellà? No pas, des d’aquí tota la nostra solidaritat.