“La meva mirada dóna un caràcter especial als meus personatges”

Impossible no pensar, veient-lo assegut al davant, amb aquesta llegendària mirada intensa i alhora perduda en uns ulls d'un blau tènue i pupil·les minúscules —però que semblen descarregar electricitat—, en les dues seqüències de clímax d'El caçador, la pel·lícula del 1978 de Michael Cimino per la qual va guanyar l'Oscar al millor actor secundari. Christopher Walken (Queens, Nova York, 1943) es posa la mà a la templa, però —afortunadament— no sosté un revòlver com el que duia en el paper de Nick Chevotarevich durant el joc letal de la ruleta russa al Vietnam amb Robert de Niro. Vestit tot de negre (fins i tot els mitjons), extremadament pàl·lid, amb aquest pentinat característic a l'estil Dràcula de Coppola, Walken es mostra pacient i amable a Sitges, on rebrà el Gran Premi Honorífic, i fins i tot simpàtic. Encara que d'aquesta afabilitat i calma poden sortir els cinc trets que li clava el seu personatge de mafiós Vincenzo Cocotti a Dennis Hopper a Amor a boca de canó o la insondable malenconia que dispara la bala amb què es mata el Nick a l'inevitable desenllaç d'El caçador.

Pregunta. Com s'interpreten moments de tanta intensitat com els d'El caçador?

Resposta. Fa tant de temps... Recordo el rodatge en escenaris reals. A mitjanit. Amb moltíssima calor. L'atmosfera hi ajudava molt. A Bangkok, en la seqüència final, estàvem asseguts i les rates ens corrien entre els peus. Durant tanta estona que ja ni els feies cas. Era una atmosfera surrealista, onírica.

P. En què pensa per aconseguir un efecte en la pantalla com aquesta desolació i desesperança absolutes del seu personatge?

R. Bé, en realitat l'efecte més pertorbador l'aconsegueixen el director i el muntador. El muntador té un paper extraordinàriament important en les pel·lícules i la gent no ho sol reconèixer.

“Tinc por dels riscos físics. No m’agrada conduir ràpid”

P. Molta gent està d'acord que la seva seqüència siciliana amb Dennis Hopper a Amor a boca de canó, de Tony Scott, és de les millors de la seva carrera.

R. Sí, és molt bona. Una seqüència meravellosa. La vam fer en un dia en una habitació petita. Cara a cara. Pla i contraplà. Va ser molt fàcil. Ens vam adonar que era molt bona. Després vam anar a sopar per celebrar-ho.

P. És Tarantino abans de Tarantino.

R. Sí, ell va escriure el guió. Jo llavors no el coneixia. Va ser després, amb Pulp Fiction.

P. Van improvisar en aquesta seqüència en què Hopper el provocava fins gairebé fer-lo riure perquè el matés ràpid?

R. Gens. Tot estava escrit.

P. I en la seva aparició a Pulp Fiction en el paper del capità Koons, quan parla amb el nen que després serà Bruce Willis i li dóna el rellotge del seu pare mort explicant-li que l'ha conservat en captivitat dels nord-vietnamites amagant-lo al cul?

R. Tampoc. Tot estava escrit per Tarantino, sempre. I per cert, la vaig fer sense el nen.

“Me’n vaig anar amb un circ als 15 anys com a domador de lleons. Era jove i esbojarrat”

P. Vostè clava els papers de malvat i de sociòpata. Té a veure amb el seu aspecte?

R. Sí, crec que hi ha algun deix, la manera com miro. Això dóna un caràcter especial als meus personatges. Sempre és bo impressionar, és el que vol qualsevol actor.

L'actor mira encara més intensament, directe als ulls. És com una bofetada sorda. Una experiència física. Gairebé és com si poguessis sentir de fons el guarda vietcong cridant. “Mau, mau! Didi mau!”. Cal ser Robert de Niro per aguantar aquesta mirada. Walken continua: “A més, sóc molt pàl·lid, no prenc mai el sol, no m'agrada. Segurament hi ha una mica de Dràcula en mi”. Somriu.

P. Però alhora mostra un costat de molta fragilitat.

R. Sí, precisament: Dràcula és molt fràgil.

P. Li hauria agradat fer el Dràcula de Coppola?

R. Molt, però ningú ho podria haver fet millor del que ho va fer Gary Oldman. Un Dràcula extraordinari.

P. Quin considera que és el seu millor treball?

R. No sabria dir-l'hi, he fet tantes pel·lícules..., i moltes ni s'han vist, sap? De vegades me les trobo a la tele. Veure-les m'ajuda a millorar. La gent no sap quantes pel·lícules es queden sense estrenar.

P. Expliquen que vostè és un home de moltes fòbies.

R. No, no ho crec. Tinc por de riscos físics. No m'agrada conduir ràpid. En els rodatges quan havia de muntar a cavall me'n preparaven un que en realitat no es movia.

P. Ah, però va ser domador de lleons.

“No s’ha de confondre l’actor amb els seus papers. La meva vida és molt diferent”

R. És veritat. Me'n vaig anar amb un circ als 15 anys. Era jove i esbojarrat. I el lleó era un pobre animal.

P. Té fama de molt bon ballarí des dels inicis de la seva carrera.

R. Ja no. Els ballarins de debò només ballen per diners. No veurà mai un ballarí ballant en una festa.

P. Malgrat tots els seus turmentats personatges, diria que vostè és feliç.

R. No s'ha de confondre l'actor amb els papers que interpreta. La meva vida, per sort, és molt diferent.