El pregó de Can Fanga

Un pregó, el pronunciat per Javier Pérez Andújar per les festes de la Mercè de Barcelona —si no l’han llegit encara, facin-ho—, ha resultat ser una descripció de la ciutat traçada com un dibuix però a cop de noms. Un dibuix enumeratiu, un mapa que esquitxa per tota la ciutat un conjunt de llocs extrets d’entre els autors i les obres que han contribuït a configurar Barcelona com a Ciutat de la Literatura, a base de les aportacions més populars i menystingudes i alguns cops dibuixades, com el TBO.

A la llibreria La Central venen un plànol de la ciutat on no hi ha una sola línia —el tenen en negre sobre blanc i de l’inrevés—, tan sols hi veiem els noms dels carrers escrits en la direcció i el lloc dels carrers verdaders. La visió d’aquest mapa a una certa distància (que important que és trobar la distància adequada per mirar les coses!) és la forma de Barcelona dibuixada. En canvi, en apropar-nos-hi, ens adonem que és un text, una mena de poema visual on els noms, en lloc de prendre la forma de la pluja quan cau, per recordar un exemple prou conegut de Guillaume Apollinaire (Il pleut), prenen la direcció del carrer Balmes, de la Diagonal o del passeig de Sant Joan, dibuixant la ciutat amb la complicitat de la nostra imaginació.

El pregó de la Mercè 2016 va tenir alguna cosa així, també amb noms reals o de ficció, de persones o de títols, de carrers o de barris sencers, de quioscs o de terrats; retrata una Barcelona que, a cop d’estelada, ens han fet perdre de vista. Barcelona, la ciutat, la dels ciutadans vinguts de tot arreu. És la ciutat que alguns anomenen despectivament Can Fanga. Una ciutat amb noms locals —Guineuta, Clot, Hostafrancs—, però també una ciutat feta d’aportacions d’arreu d’Espanya. Ens preguntem molts cops què és una ciutat, i òbviament podem respondre de moltes maneres. Entre els meus col·legues existeix la creença que la ciutat és un conjunt d’elements que es poden traçar, molts la veuen com un conjunt que podríem dir tangible, sòlid. La descriuen físicament: “Aquí tenim el mar, diuen, i l’Eixample”, i anomenen també algunes vies principals convocades a la descripció en tant que vectors. Són elements construïts o reguladors, i podríem afegir que es veuen.

Però hi ha una altra manera: una ciutat és també un conjunt de col·leccions formades per altres elements, escrits o dits, dibuixats o filmats i inventats, també els físics —és clar—, però considerats independentment del lloc que ocupen. Aquesta manera és una manera més aviat atmosfèrica, que necessita constantment de nosaltres mateixos per fer-la present. Una manera més propera a la imaginada per Guy Debord a la seva Guide psychogéographique de Paris.

La ciutat és així formada per elements bons i menys bons, de més o de menys qualitat. Enumerar-los és, d’alguna manera, crear una imatge de la ciutat, de convocar-la de la manera més àmplia possible. Enumerar els mots sense necessàriament endreçar-los, o deixant més aviat que cadascú els endreci com li sigui més proper. Aquesta col·lecció de noms i d’esdeveniments, reals o de ficció, no està endreçada perquè no és un museu, és una ciutat.

Darrere de cada novel·la, revista o cançó citades al pregó hi ha persones, llocs, moments d’aquesta ciutat que per a cadascun de nosaltres tenen significats probablement diferents, però en tenen. Aquesta també és una bona manera d’entendre una ciutat, alguna cosa complicada que escapa a les simplificacions. És la ciutat que veiem amb el cap, feta de paper; no és la de TV-3. No és estrany que el pregó alternatiu sigui més aviat un producte televisiu que construeix col·lectius alienats. Resulta, a més, refrescant trobar-nos davant d’un retrat de la ciutat que incorpora la política en l’esplèndida col·lecció de cites fetes per Pérez Andújar. Al pregó, la política està digerida, hi és present sense trobar-la en estat pur, com una llengua morta administrativa a la qual ens hem acostumat darrerament com el que s’acostuma al soroll del trànsit.

Al pregó, Barcelona és ciutadana i lletraferida, obrera, antifeixista i divertida, amb pensadors i també ninotaires. La Barcelona dels terrats des dels quals veiem els barris i també Badalona, Sant Adrià o l’Hospitalet, que no és la Barcelona cap i casal, una expressió banal, desconnectada de la vida ciutadana, una expressió que no té sentit més que per a aquells que la imaginen des dels seus despatxos. Cal recordar a la part de l’Ajuntament de Girona instal·lada a la plaça de Sant Jaume que ens agrada Can Fanga.