Missatges septentrionals

Doncs no: més enllà del sisme a la cúpula del PSOE, les eleccions basques i gallegues de diumenge passat no semblen haver desembolicat la troca que bloqueja la governació d'Espanya des de fa ja nou mesos. Amb tot, això no significa que els resultats a les dues principals comunitats atlàntiques no transmetin alguns missatges interessants o significatius per a la situació política estatal, i fins i tot catalana.

De la previsible i anunciada victòria del Partit Nacionalista Basc, el més nou —de fet, l'única cosa nova— no són les xifres a l'alça, ni la transversalitat social i la fidelitat inexpugnable de l'electorat jeltzale, sinó l'acollida que ha donat al triomf penebista el gruix de l'establishment polític i mediàtic espanyol. Escoltar María Dolores de Cospedal —la secretària general del partit que, amb prou feines una dècada enrere, va encapçalar l'ofensiva criminalitzadora contra el PNB i considerava un imperatiu d'higiene democràtica desallotjar-lo del govern de Vitòria—descriure ara el resultat basc i gallec del 25-S com un “triomf de l'estabilitat”, és una d'aquestes coses per les quals val la pena no morir-se.

En molt pocs anys, aquella rústica metàfora segons la qual ETA sacsejava l'arbre i el PNB recollia les nous, i la insistència en l'inesborrable del llegat racista i totalitari de Sabino Arana, i la demonització de Xabier Arzalluz, i l'obstinació per processar i condemnar Juan Mari Atutxa, i els incomptables improperis sortits de la boca de Jaime Mayor Oreja..., tot això ha desaparegut dels mitjans que ho van conrear ad nauseam. Gràcies a l'extinció del terrorisme? També. Però, sobretot, el PNB és avui el nacionalisme bo, judiciós, moderat i raonable, anhelat bastó de la vellesa política de Rajoy, per contraposició al nacionalisme català embogit i antidemocràtic en la deriva independentista. En vista de la qual cosa només queda desitjar que el PNB d'Urkullu i Ortúzar gaudeixi tot el que pugui de la conjunció astral que l'afavoreix, sense oblidar que els afalacs d'avui poden tornar-se altra vegada desqualificacions i atacs demà.

D'altra banda, tant Galícia com Euskadi han confirmat una tendència que ja era ben palesa a Catalunya: no només el declivi electoral del PSE-PSOE i del PSdeG-PSOE, seguint els passos del PSC-PSOE; també, i més important, l'ocupació gradual de l'espai socialista i més o menys basquista, o socialista i suaument galleguista, que els partits esmentats havien hegemonitzat durant dècades, l'ocupació per part de les marques territorialitzades de Podem, En Marea i Elkarrekin Podem.

A Catalunya aquesta dinàmica de substitució socioelectoral del PSC per En Comú Podem (o com s'anomeni l'imminent partit d'Ada Colau) ja està més avançada. A les comunitats basca i gallega amb prou feines despunta, però ho ha fet amb pas ferm: l'esquerra autodeterminista supera el socialisme estatalista per gairebé dos punts a Euskadi i per més d'un a Galícia. Si aquest procés es consolida, un PSOE bàsicament mesetari, i jacobí sense matisos, hauria d'acomiadar-se d'encapçalar una altra vegada el govern d'Espanya.

La nova composició dels parlaments de Vitòria i Santiago també etziba un revés—simbòlic, però revés— a les aspiracions de Ciutadans: és molt difícil projectar una imatge de força renovadora i decisiva en la política espanyola sense tenir cap presència institucional ni a Galícia ni al País Basc. Al mateix temps, els pobríssims percentatges (3,3% i 2%, respectivament) que l'escrutini va atorgar al partit taronja posen en relleu els límits mateixos del projecte de Rivera, basat en el regeneracionisme anticorrupció i en la defensa de l'espanyolitat.

Passa que tant la comunitat basca com la gallega han estat, aquests últims anys, força a resguard de la corrupció, i els votants de Núñez Feijoo als quals C's havia de seduir s'han mostrat indiferents als grans escàndols d'àmbit estatal que afecten el PP. Ni a Euskadi ni a Galícia hi ha conflicte lingüístic real entorn de l'ensenyament (a Catalunya tampoc, però s'han dedicat llustres a fabricar-lo artificialment) i en cap de tots dos territoris els sectors espanyolistes —que se senten ja ben representats pel PP i el PSOE— perceben una amenaça secessionista que els empenyi a buscar defensors més enèrgics. Que els de Rivera no hagin estat si més no capaços de recollir a Euskadi la pobra herència d'UPyD hauria de convidar a la reflexió.

Joan B. Culla i Clarà és historiador