“En català s’ha pecat d’elitisme editorial”

Parla amb bones maneres, però sense embuts ‒una traducció verbal de la seva innata tenacitat i optimisme‒, Montse Ayats (Vic, 1968), mestre i llicenciada en Filologia amb més de 30 anys al món editorial gairebé tots vinculats al segell Eumo, d’on és directora editorial des de 2003, una tribuna privilegiada, per bé i per mal, de les sacsejades del sector. Artífex del redreçament de la Setmana del Llibre en Català que ha pilotat entre 2013 i 2015, ara és la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (AELLC) que, és clar, vol dinamitzar.

Pregunta. Editar en temps convulsos i en català. Com està la cosa?

Resposta. El prestigi de l’edició en català ha augmentat: la qualitat del que es publica o de les traduccions no es discuteixen; és una edició molt més competitiva que fa 30 anys; per exemple, aquí tenim el fenomen de Lucia Berlin i el seu Manual per a dones de fer feines, que gairebé s’ha promogut des de l’àmbit català i en vendes gens menyspreables. I tot això en un context més complicat com és la globalització.

P. La sensació, en canvi, és que és un sector amb molts buits estructurals i de continguts…

“Hi ha qui treballa com quan Franco: molt especialitzat, descuit en la difusió...”

R. El que passa és que encara hi ha gent al nostre sector que continua treballant com a l’època de la resistència franquista, amb temàtiques molt especialitzades, cert descuit en la difusió... Ens calen lectors, i per això necessitem llibres en català de tots els àmbits i condicions i dels personatges més diversos... En català s’ha pecat de cert elitisme editorial, com si el lector català hagués de llegir determinades coses només per ser català i no d’altres...

P. Doncs un forat evident és l’assaig: no n’hi ha perquè no es ven o no es ven perquè no hi ha prou oferta i llavors no es crea el públic?

R. L’assaig en català no arriba bàsicament per la dificultat de la traducció: no hi ha prou suport, llavors no se’n fa i, en conseqüència, no es crea públic lector. A banda, o potser n’és un efecte, el castellà té una oferta molt consolidada i el lector d’assaig català s’ha habituat a fer-ho en castellà...

P. Com es gira, això?

R. L’única manera és augmentant-ne l’oferta, però quin editor, en plena crisi, s’hi posa? És molt difícil que les empreses soles, avui, se’n surtin amb això. Aquí ens cal una intervenció, un suport institucional: si com a país volem incorporar el millor pensament mundial ens caldran ajuts.

P. Del què sí que hi ha oferta és d’assaig sobre qüestions del procés independentista i molt, molt desigual...

R. Una part de l’assaig que s’està fent, efectivament, és molt local, ens quedem molt amb les nostres coses; potser ja està saturat, l’assaig nacional... Però és un problema més, com el del mercat universitari, que hauria de ser gran consumidor d’assaig, però com que tot es belluga només per publicacions amb impactes de recerca, gairebé tot es fa en anglès... O sigui, a l’universitari tampoc li cal l’assaig català. És per això que crec que la intervenció institucional de la Generalitat s’ha de fer sense complexos.

P. Què més li demana el sector al Departament de Cultura?

R. El compliment dels calendaris dels compromisos ja assumits, més dotació per a la compra de llibres de les biblioteques i més col·laboració i trobades amb i entre Ensenyament i Cultura: si el gran problema és que ens falten lectors, el sector sol no pot fer-ho; però els dos departaments, per separat, tampoc.

P. La música sembla la de sempre. Esperances que ara funcioni?

R. Relatives... Però no es pot seguir així, de pla en pla segons els consellers o governs de torn... Tot això només són campanyes propagandístiques, fotografies; la cultura no pot seguir sotmesa als canvis polítics: cal una continuïtat més enllà del conseller de torn i accions més enllà de mandats... Això del que ara tant parlen, política d’estat, vaja.

P. Una Catalunya independent en què beneficiaria el sector?

R. Hem d’entendre que un estat propi podria posar lleis que condicionessin els ajuts, tot fent una discriminació positiva pel català; això caldria fer-ho, i sense complexos. Per a la resta, el sector s’espavila, com hem demostrat redreçant la Setmana del Llibre en Català, ara model d’èxit.

P. Doncs a algunes editorials els números d’aquesta darrera edició no els van sortir gens...

R. La veritat és que el primer cap de setmana, entre la fortíssima calor i que era molt a tocar d’agost, va ser molt dolent. Per a l’any que ve ja tenim el compromís de l’Ajuntament de deixar-nos començar el segon cap de setmana... Però el sector ja se la creu i procura oferir novetats per llavors, tenim consolidat un emplaçament centralitzat... Ara, cal seguir treballant-ho: la Setmana, per ella sola, encara no tira, no és Sant Jordi...

P. Què caldria?

R. Presència d’autors amb molt més pes públic, tant estrangers com d’aquí, i buscar altra mena de reclams, com ampliar el descompte: distribuïdors i editors ja hi estem d’acord, falten els llibreters. Podríem fer polítiques de descomptes només pels matins, per exemple, per atreure més visitants...

P. Sant Jordi també sembla una jornada saturada...

R. Amb Sant Jordi igual es podrien ampliar també els descomptes a tota la setmana. El sector ho està parlant.

P. El sector va veure néixer un megagrup editorial, Grup 62, molt vinculat a Planeta, fa cinc anys. Quin balanç en fa?

R. És evident que un grup així condiciona el mercat; potser ens caldria un segon capgròs com ells. En qualsevol cas, si volem tenir una indústria editorial potent en català cal tenir lligams amb el sector editorial en castellà. D’altra banda, tenir grans grups t’obliga a ser més competitiu, però per la seva pròpia dinàmica deixa escletxes i són una oportunitat també per als segells mitjans i petits. Potser l’única taca sigui la concentració de premis que, d’altra banda, si no es doten bé, sempre seran de segona davant dels premis en castellà.

P. La proliferació en els darrers anys d’editorials molt petites garanteix l’ecosistema del llibre català?

R. Evidentment, no. Aquestes editorials estan fetes, en molts casos, des de l’amateurisme, estan portades per gent que al matí treballa en un altre lloc i donen per viure a una persona com a molt. Això és artesania.

P. Des de l’acord Cossetània amb Eumo, el 2015, desprès de l’abandonament d’aquesta per Grup 62, no hi ha hagut més fusions del que em podrien dir classe mitjana del sector editorial en català. En caldrien més?

R. L’edició en català només té un gran cap i molts peus. I si de debò volem viure d’això, hem de parlar sense por d’indústria. I la situació és la que és: de les 96 empreses associades a l'AELLC ‒que editin regularment en català n’hi ha unes 130‒, es desprèn que gairebé un terç tenen menys de 10 anys. I que sis de cada 10 tenen menys de cinc treballadors i el 68%, menys de 10. Una quarta part publiquen menys de 10 novetats l’any i la meitat, menys de 25. I són un 45% les que publiquen només en català. Això és el que hi ha.

P. Llavors caldria...

R. Doncs l’aparició de més editorials mitjanes, per la suma de segells més petits, que permetessin economies d’escala i millors acords de distribució... No es pot anar a convèncer els lectors un a un: perquè el sector funcioni i hi puguin haver editorials petites ens cal això: una industria potent. En el fons, es creen tantes editorials petites o, fins i tot, llibreries, perquè el mateix sector i el sistema econòmic actual les ha fet fora del mercat, ens veiem obligats a defensar un model al qual ens ha empès el sistema, no perquè el sector ho necessiti. I, és clar, algunes d’aquestes empreses moriran.

P. Amazon ajudarà el llibre en català?

R. No ho sé. La veritat és que ni ells han parlat amb nosaltres ni a l’inrevés. Hauríem de fer-ho.

P. El llibre infantil i juvenil, que en català ha arribat a ser un terç del sector, porta dos anys baixant de vendes. Preocupant?

R. És un sector molt condicionat per l’èxit d’algun títol o saga. I fins ara no hem tornat a tenir un Harry Potter, per exemple. El problema crec que vindrà més per la socialització i la reutilització, que ha començat amb els llibres de text que les escoles compren per a les aules i que s’ha traslladat ara també als llibres infantils i juvenils. No portant-lo a casa i deixant-lo només a l’escola, no fent-lo partícip de la nostra vida íntima, no ajudem a donar valor al llibre... No és el mateix reciclar ampolles de plàstic que llibres de literatura. Això tindrà segur una repercussió forta en el sector editorial català a mitjà termini. I com a societat hem de preguntar-nos quina és l’aposta que volem fer.

P. El 2015 es van publicar 11.348 títols en català. No són massa?

R. No. La prova és que manquen, per exemple, títols en català en assaig, no? El que satura el mercat català és una oferta que és fruit de la suma de les de dues llengües. No s’ha de publicar per publicar, però si publiquéssim menys en català ens faríem trampes a nosaltres mateixos: amb menys títols l’edició en català tindria menys oportunitats.

P. Però se segueix el mateix esquema que l’edició castellana: cada cop més títols, però menys tiratge de cadascun, o sigui amb menys venda.

R. Sí, el tiratge és baix, ara la mitjana és de 1.698 exemplars, però estem lluitant amb el castellà, que en fa de mitjana gairebé 3.000, i tot i així nosaltres sortim gairebé al mateix temps i amb el mateix preu, malgrat el decalatge obvi dels marges d’uns i altres; sortim en desavantatge, per això ens cal ajut institucional.

P. Encara bloquegen tant els drets d’edició en català els segells castellans, malgrat que després ells no els editin?

R. Passa, però menys. Tenim prevista una trobada amb els agents literaris per veure quins aspectes podem millorar amb ells per afavorir l’edició en català.

P. Hi ha la pressió del mercat en castellà, però també el fracàs del que hauria de ser el mercat natural del llibre català: el País Valencià i les Illes Balears...

R. És veritat que les dinàmiques de mercat no estan articulades pel que hauria de ser la llengua. Hi ha una evident necessitat de crear un mercat comú, però hi ha unes realitats sociopolítiques que estan per sobre de les economies de les empreses editorials; aquí torna a caldre una intervenció clara de l’Administració. I així estem.