Mor Shimon Peres, l’últim dels fundadors d’Israel

Ningú és profeta a la seva terra, i encara menys en terra de profetes. A casa va ser el líder del centreesquerra que perdia les eleccions davant de polítics durs de la dreta nacionalista, com Menahem Begin (el 1977) o Benjamin Netanyahu (el 1996). A la resta del món va ser el brillant negociador que va aconseguir que Charles de Gaulle vengués a Israel (el 1959) el seu primer reactor nuclear; l'agut diplomàtic que va contribuir a forjar els Acords d'Oslo amb els palestins i que va compartir el Nobel de la Pau amb Isaac Rabin i Yasser Arafat (el 1994). Durant gairebé set dècades recorrent tota l'escala del poder a l'Estat jueu, Shimon Peres (nascut Perski el 1923 a la Polònia que avui és Bielorússia) va tenir temps de sobres per constatar que sempre és possible aprendre dels errors. Va ser la cara amable d'Israel.

Dimecres a la matinada va deixar de bategar el cor de l'últim fundador d'Israel, de l'elit juvenil que el patriarca David Ben Gurion, primer cap del Govern després de la independència, va triar per engegar el 1948, una nova nació després que l'ONU aprovés la partició de la Palestina sota administració britànica. En aquella època, Peres ja comprava les armes per la Haganà, l'embrió de les anomenades Forces de Defensa d'Israel. Al gener ja va haver de ser hospitalitzat a Tel Aviv després de patir un atac cardíac. Un massiu vessament cerebral que el va deixar a les portes del coma fa una setmana ha posat fi als seus dies aquesta matinada. 

És difícil no trobar la seva empremta en pràcticament tots els capítols de la història contemporània israeliana, que va protagonitzar des del seu mateix naixement. L'actual cap de Govern, Netanyahu, i l'ex-primer ministre Ehud Barak van haver de fer-li un lloc fa un any a l'escenari d'un cinema de Jerusalem després de l'estrena de la pel·lícula Sabena, que descriu l'operació executada a l'aeroport de Tel Aviv el 1972 per posar fi al segrest d'un avió de la llavors companyia de bandera belga. Netanyahu i Barak eren joves oficials dels comandos que van intervenir en l'assalt a les ordres del mític ministre de Defensa Moshe Dayan. I Peres? Ell era l'hàbil ministre de Transports que negociava darrere del teló perquè els militars poguessin campar. El veterà polític no es va aixecar de la butaca i va cedir l'estrada a la següent generació de líders israelians.

Malgrat els revessos de la caïnita política de l'Estat jueu, Peres va mantenir durant gairebé 48 anys de manera gairebé ininterrompuda la seva acta parlamentària a la Knesset. Va ser en dues ocasions primer ministre (1984-1986 i 1995-1996). Recorrent titular d'Afers Exteriors, va exercir a més desenes d'alts càrrecs i carteres ministerials, com els de Defensa i Finances, i va culminar la seva carrera com a cap de l'Estat entre el 2007 i el 2014. A partir de llavors va seguir mantenint una activitat pública al capdavant del Centre per la Pau que porta el seu nom amb l'objectiu d'estrènyer llaços entre israelians i palestins.

Havia desembarcat amb la seva família a Terra Santa al començament de la dècada dels trenta del segle passat, fugint de l'amenaça del nazisme que hi havia a Europa de l'Est. Els familiars que van romandre a la seva Polònia natal van ser tots exterminats a l'Holocaust. En aquells dies ell ja havia ingressat en un kibutz (granja col·lectiva). Després de combatre a la Guerra de Independència (1948-1949) va ser enviat als Estats Units perquè completés la seva formació abans de tornar a Israel el 1952 com a subdirector general del Ministeri de Defensa. Responsable de la compra dels caces Mirage per a l'aviació de combat, va contribuir a incrementar la superioritat aèria del seu país a la Guerra dels Sis Dies (1967). Gràcies a les seves bones relacions amb França va aconseguir engegar un programa nuclear que va convertir Israel en l'única potència atòmica —mai oficialment declarada— del Pròxim Orient.

Deixeble directe de Ben Gurion, Peres va girar gairebé sempre entorn de l'òrbita del laborisme, i va arribar a disputar amb poc èxit a antics generals caps de l'Estat Major, com Dayan, el lideratge del partit. Semblava trepitjar un terreny més ferm en les negociacions secretes en capitals occidentals o àrabs que en les cruentes pugnes pel poder a l'interior d'Israel. Després de l'assassinat d'Isaac Rabin, el 1995, i la descomposició de l'esquerra israeliana, va buscar espai al centre polític afavorit per un altre exgeneral de mà dura, Ariel Sharon.

Com a novè president d'Israel es va apartar dels papers purament cerimonials i va intentar exercir com a contrapès del biaix autoritari del conservador Netanyahu a partir del 2009. “Si deixem de ser democràtics, deixarem de ser jueus”, va declarar en una entrevista el 2010 a l'anterior director d'EL PAÍS.

Tres anys després, en plena campanya per a unes eleccions legislatives, Peres va rebre una delegació de periodistes espanyols entre els quals hi havia aquest corresponsal. Va parlar amb franquesa durant una hora per esbroncar el Govern de Netanyahu. Però el seu servei de premsa va prohibir que es reproduïssin les seves paraules “per no interferir en el procés polític en curs”.

El nonagenari president ja havia entrat en la història, encara que ell seguís intentant conservar en va un discurs actiu en la política del dia a dia. La seva desaparició posa fi a la generació de líders que van aixecar fa 68 anys el nou Estat d'Israel, font d'ingents assoliments, protagonista de tants conflictes.