Héctor Alterio: “L’Alzheimer és un pou anguniós i interminable en el qual ningú no sap res”

El passat dia 15 va posar dempeus el teatre Romea. Era l'estrena a Barcelona d'El padre, una obra de Florian Zeller adaptada i dirigida per José Carlos Plaza i protagonitzada per un Héctor Alterio en plena forma. Els aplaudiments eren, sobretot, per a ell: "Ha estat una reacció commovedora. No m’hi vull acostumar!", diu, amb tota humilitat. "Hi ha un element emotiu molt important a l'obra que és el que provoca aquesta reacció, aquesta reverència que prenc com un elogi." Com un regal d'aniversari: aquest dimecres, Dia Internacional de l'Alzheimer, Héctor Alterio compleix 87 anys.

Ell ho nega, però sembla que l'obra l'hagin escrit per a ell: "No crec que ningú escrigui per a mi, però la veritat és que José Carlos Plaza em tenia present quan en va fer l’adaptació". Alterio dóna vida a Andrés, un ancià (aparentment) rondinaire que es resisteix a abandonar casa seva per ser traslladat a una residència. La seva lluita amb la memòria ("On he posat el rellotge?" es pregunta constantment, atabalat, el personatge) el reclou en el seu món i el separa del dels seus familiars, de la realitat.

L'actor argentí, establert a Madrid des de fa 42 anys, subratlla el drama d'aquesta malaltia: "La pateixen més els que són al voltant que el mateix malalt i és terriblement anguniosa. És un pou negre, fosc, irascible i interminable del qual ningú no sap res". Alterio no ha seguit una preparació especial per fer front al paper: "El que ofereix el personatge entra de manera natural, no necessito res més. Bé... suposo que cal tenir més o menys una edat, és clar," diu, amb un ampli somriure. Reconeix que cada vegada li costa més memoritzar el guió, però no ha tingut problemes: "Diuen que la memòria es fortifica amb l'esforç de retenir el text", explica, reconfortat. "De moment no l’oblido. Quan pateixi demència ja t'ho diré... O no, és clar!", reflexiona en veu alta, amb una nova riallada.

També és cert que ja coneixia de prop la malaltia perquè quan va fer la pel·lícula El hijo de la novia; la dona del seu personatge la patia. "Llavors vaig anar a conèixer la mare de Campanella, el director, que vivia en una residència amb Alzheimer. "Vaig veure de prop aquella absència als ulls, no li importava res del que passés. I, de sobte, va dir: 'Si em veiés el meu pare!'" És la tragèdia que amaga l'obra. És aquest mal humor del protagonista, aquesta irascibilitat de què parla Alterio i que transmet des de l'escenari: "Zeller [l'autor] va dir que és una 'farsa tràgica' amb pinzellades d'humor innocent que serveixen per contrarestar la terrible tensió que es respira", analitza l'actor. "L'humor no és que sigui necessari, però és un instrument molt útil en tot el teatre. Fins i tot, sens dubte, en el drama. I si no que li ho diguin a Woody Allen".

L'humor no desvirtua la sinceritat del personatge, que es pot permetre el luxe de recriminar-li a la seva filla: 'Aquesta mania insuportable que tens de riure't de tot...', s'exaspera. "És la sinceritat dels nens, una cosa molt realista i present també en moltes persones grans i més, encara, en el cas de malalts com Andrés". La malaltia acorrala el personatge, que metafòricament acaba tancat en un escenari que comença sent casa seva i que, misteriosament, es va transformant al llarg de l'obra en l'asèptica habitació d'una residència.

Amb 87 anys acabats d'estrenar, a Alterio li agrada Barcelona. "M'encanta...". Es queda en silenci un moment. Reflexiona. "Bé, hi detecto un excés de turisme". Riu. "Però jo vinc gairebé de visita i en puc gaudir". Agraeix els canvis que han experimentat ciutats com Madrid (la seva) o Barcelona, amb alcaldies noves i una mica allunyades de l'ordre establert: "Es nota el canvi", comenta, satisfet. "És bo que es discuteixi, que s'escoltin noves propostes, perquè són positives".

Tanmateix, en l’àmbit estatal, les coses no acaben de canviar: "Ha vingut gent jove i nova i me'n vaig alegrar perquè vaig veure la possibilitat que es produís aquest canvi, de sobte la vida política guanyava molt d’interès. Però es va allargant molt, moltíssim. No pensava que es dilataria tantíssim i això m'inquieta. Jo faig el que puc: no deixo d'anar a votar". I s'indigna amb el tema cultural: "El Govern regeix la cultura a força d'impostos altíssims, sembla que només li preocupi allunyar-la de la gent perquè sap que en la cultura hi ha opinions incòmodes".

Alterio parla des de l'experiència d'una lluita més social, possiblement, que no pas política. Va arribar a Espanya encara amb la dictadura, el 1974, per deixar enrere un país que s'encaminava inexorablement a un règim militar. "Vaig formar part del teatre reivindicatiu, obert, el 'Teatro del pueblo' que havia fundat Leónidas Barletta el 1930 i que volia rescatar la cultura per posar-la al servei del ciutadà", explica. "Queda lluny, és clar, però va ser la preqüela del teatre que va explotar a Buenos Aires després del corralito i que ara té tan bona acollida a Espanya amb Veronese, Daulte, Tolcachir, Spregelburd... El secret no és cap altre que explicar la realitat".