Formentor: el lloc del qual parlem

De l'art de la paraula. Per glossar l’art virtuós de la paraula, millor començar per l'eloqüència, que fa transparent el pensament. No es tracta de parlar com qui enarbora declaracions emfàtiques ni d'aparentar la simplicitat de l'hàbit popular. Aquestes simulacions han anat envellint i amb prou feines serveixen de res. Els discursos que semblen solemnes sembren una desconfiança insalvable. I el que imita els vicis illetrats del costumisme produeix una gran decepció. El llenguatge, com tot el que passa a través de l'home, es gasta amb l'ús i s'espatlla amb l'abús. Per aquest motiu cada generació ha de reinventar l'art de la paraula, despullar-la de disfresses, i retornar-li la lluentor original. Es diu que és propi d'algú distingit saber parlar amb propietat. Es reconeix així l'elegància del que forja una esvelta concordança entre el que pensa, el que mira i el que diu. I se l’admira per una gentilesa que no tots poden emular. Qui enfila el so i el sentit de la paraula serà respectat, ja que el seu mateix aspecte adquireix la consistència que atribuïm a la noblesa d'esperit. “Paraula d'honor” es diu quan algú assegura el valor del que ha dit. Per a l'home total, tota paraula és honorable.

Saber escoltar. La decadència cultural resulta inevitable quan s'instal·la el costum de no saber escoltar. És inconfusible llavors la impaciència de l'interlocutor, la seva mirada evasiva, el seu desdeny dissimulat. En aquesta cruïlla la catàstrofe és imminent. Cadascú, atret per la loquacitat atropellada dels seus judicis, assisteix a la conversa com si fos una discòrdia i li sembla intolerable qui argumenta que no val la pena atendre, ni tan sols refutar. Aquest exemple es difon per on sigui. I, no obstant això, la qualitat d'un cert tipus de persones reflexives i subtils pertany a un ordre superior. Amb els seus cinc sentits hi paren esment, i així comprenen el sentit. No és només una mostra de bona educació, sinó el fonament mateix de la comprensió. El que l'altre digui requereix un interlocutor amb temps i paciència. Saber escoltar és percebre creativament el ritme, la cadència i l'harmonia del pensament aliè, desplaçar el centre d'interès que un ocupa, penetrar en les conviccions de l'altre, prendre prestades les seves presumpcions i assajar noves maneres d'entendre les coses. Per a qui sap escoltar tot és una mica més pertinent, mesurat i acceptable.

Del do de la cortesia. En el lloc del que parlem, tots són conseqüents. Atribueixen a l'art de parlar una elegància moral digna de gran consideració i en saber escoltar el consideren un atribut de la intel·ligència. Per ells la conversa és una de les belles arts i d'un temps immemorial procedeix la certesa d'haver-la heretat com la més transcendent de les cortesies. Aquest gest redimeix el que hi ha de frívol en la nostra imaginació. La conversa cortesa, el signe de l'alta cultura per excel·lència, ens permet posar en escena habilitats virtuoses. La principal és una consciència subtil sobre el miracle de la parla, la insòlita qualitat del llenguatge, la superba concepció del verb. Si es perd de vista el que hi ha d'excepcional en aquest art de la conversa no podrem entendre la singularitat de la condició humana. L'enigmàtica existència a la qual hem estat convidats.

De l'arbre universal de les lletres. Ja fa nou anys que ens reunim a Formentor a conversar sobre els llibres que hem llegit. I tot just hem començat a fullejar la gran biblioteca del món. La incommensurable magnitud de la imaginació humana, la seva destresa per concebre mons, personatges, històries i gèneres, la sagacitat amb què l'autor perllonga i renova l'art d'explicar històries es diposita en aquest admirable artefacte de la civilització: el llibre. El sòlid, durador i accessible fonament de la nostra intel·ligència. Com totes les coses importants, també el llibre té l'amenaça de ser trivialitzat. I, no obstant això, llegir no és lletrejar i girar pàgina. Una operació mental de gran complexitat es desencadena gràcies al llibre. Llegir és comprendre, o sigui: destriar, penetrar, esbrossar… adquirir. Llegir és també un exercici de memòria activa: no serviria de res llegir si no recordem el que hem llegit. Després vindrà un acte suprem: saber explicar el que es llegeix. Res és més plaent: la companyia del que ens descobreix noves lectures. I finalment, un gest sublim: la interpretació. El principal exercici de Formentor: una interpretació inesgotable. Cada llibre s'obre com una partitura a mercè de lectors imprevisibles: l'energia amb la qual ens apropiem dels llibres és comparable a la força amb què han estat escrits. Els aspectes descurats, les perspectives insòlites, les comparacions fulgurants que fan els lectors de Formentor, desvetllen el sentit i renoven el significat de les coses.