Un suflé de granit

Si ho penses una mica, resulta patètic. Durant els cinc o sis anys que han passat des que va fer eclosió la reivindicació independentista catalana, l'única resposta consistent i sostinguda de l'antiindependentisme civil —és a dir, polític i mediàtic, sense comptar les hostilitats de l'aparell fiscal i judicial ni l'actuació de les clavegueres policials— ha passat per minimitzar la força numèrica d'aquella reivindicació, regatejar la xifra d'assistents a cada una de les grans manifestacions i posar èmfasi en qualsevol indici, real o imaginari, de desgast de la mobilització per proclamar tot seguit que el suflé ja va baixant.

Des de l'Onze de Setembre del 2012, hi ha hagut en aquesta data una enorme manifestació de format clàssic per l'Eixample; i una cadena humana de més de 400 quilòmetres de longitud de nord a sud; i una “V” gegantina que omplia les dues avingudes més grans de Barcelona; i un riu humà de punta a punta de la Meridiana, i diumenge passat grans concentracions a cinc ciutats diferents del país.

Al llarg d'aquestes Diades, s’ha demanat a la ciutadania que es concentrés a la capital o s’escampés pel territori, que es posés samarretes vermelles, grogues o blanques, que agités cartolines d'aquest o d'aquell color, que se situés ordenadament al llarg de centenars d'espais numerats... I, en comptes de passar de tot, tocar el dos a la platja o posar-se sota un bon aire condicionat, la ciutadania ha respost disciplinada i entusiasta en quantitats que representen entre un 11% i un 20% de la població catalana total, comptant des dels nounats fins als nonagenaris. O sigui, com si a la resta de l'Estat es mobilitzessin, el mateix dia i per una mateixa causa, entre 5 i 9 milions de persones durant quatre anys seguits.

Davant d’aquesta realitat, la resposta ha consistit a desencadenar ridícules guerres de xifres. Aquells mateixos mitjans i sensibilitats ideològiques que, per exemple el 2005, asseguraven que havien posat diverses vegades 1,5 o 2 milions de persones a la Castellana “en defensa de la família”, “per la llibertat de l'ensenyament”, en definitiva, contra Zapatero, comptabilitzen ara amb una mesquinesa grotesca els manifestants independentistes.

La senyora María de los Llanos de Luna els suma amb una calculadora dissenyada per Jorge Moragas. I —novetat significativa d'aquest any— els alcaldes socialistes de Tarragona i Lleida s'afegeixen a l'afany unionista per rebaixar l'amplitud del clamor per la República Catalana. I pensar que Àngel Ros apareixia, fa ben poc, com el líder del “sector catalanista” del PSC! Clar que ara governa guiat per Ciutadans, i aquestes coses modifiquen fins i tot l'aritmètica...

Potser ells no se n'adonen —i si és així, seria patètic—, però les al·lusions contínues a la “fatiga” i el “cansament” dels catalans respecte al procés, els titulars del tipus “la Diada es desinfla” o “els independentistes perden força”, les apel·lacions a una suposada “majoria silenciosa” unionista, comporten un parell de contradiccions serioses. Una: si els partits i els mitjans que repeteixen aquesta cançó se la creuen, llavors el que seria intel·ligent per part seva seria aconseguir al més aviat possible —i ells ho poden aconseguir— que se celebrés un referèndum que, si registrés amb prou feines el 25% o el 30% de vots per la independència, resoldria la qüestió per sempre més i enfonsaria els de l'estelada en el ridícul.

L'altra: si és tan evident que els independentistes són una minoria, i a més minvant, com és possible que José Manuel García Margallo, home culte i intel·ligent, parli del risc de “la dissolució d'Espanya” com d'un perill que situa en el mateix nivell de versemblança que la crisi econòmica (de la qual encara no hem sortit) o que un gran atemptat terrorista (que ja vam patir i podem tornar a patir)?

No, la manera efectiva que als actes reivindicatius de la Diada hi vagi menys gent no és utilitzar la policia local com a goma d'esborrar manifestants. Es tractaria d'oferir als catalans independentistes alguna cosa més que menyspreu i negació, alguna proposta en positiu, creïble i respectuosa, capaç de seduir-ne almenys una part i allunyar-los del crit d'independència! Mentre això no passi —i sembla que no hi ha ni el més petit indici—, l'anomenat “procés” serà un suflé, sí; però un suflé de granit.