Nova York, entre la memòria i la història

Han passat 15 anys des de l'11 de setembre del 2001 i per a molts, els que llavors amb prou feines tenien ús de raó o van néixer després, aquest atemptat comença a deixar de ser una peça maleïda de la memòria dels Estats Units, per convertir-se en un capítol dels llibres d'història. No és així per als fills de Kenny Anderson, que tenen 11 i 13 anys. Aquell dia, el seu pare, un detectiu de la policia de Nova York, lliurava, però, la que després seria la seva esposa, també agent, el va aixecar del llit perquè Manhattan havia patit un atemptat. Anderson va ser un dels encarregats de transportar material a la zona zero aquell dia i els següents. Recorda els munts d'enderrocs, les carreres i els crits, però, sobretot, aquell insuportable núvol de pols que el va enverinar. Va quedar amb un 30% de capacitat pulmonar. El 2008 es va haver de retirar, avui rep ajudes i no pot fer esforços físics.

“Parlo als meus fills amb molta franquesa sobre l'11-S, entenc que per a ells no significarà el mateix que per a la meva generació, igual que jo no sentia el mateix que el meu avi quan em parlava de la guerra, però els explico que aquest dia va canviar la nostra història: la del nostre país i la de la meva vida en particular”. Tenia 31 anys.

Els llocs que viuen atacs semblants es debaten entre la necessitat de deixar enrere els traumes i la de no enterrar els seus morts i herois en l'oblit. Des de l'atemptat, en moltes escoles es parla de terrorisme, d'intel·ligència, es fan simulacres… Encara que ningú té clar com s'“ensenya” l'11-S. Richard Bucci, president de les Escoles Catòliques del comtat de Broome, batalla perquè els joves no acabin veient l'11-S com un vell Pearl Harbor. “Els nens no han de pensar en això com una lliçó d'història, perquè moltes coses de les que passen avui estan connectades amb això, la seguretat dels aeroports, la guerra de l'Iraq...”

L'11-S no és història per a Kenny, ni per a les més de 30.000 persones tractades per una o més malalties derivades del desastre. Tampoc per a les famílies de les 1.000 víctimes encara sense identificar o les 5.400 amb càncers relacionats, segons les dades de la FealGood Foundation.

El divendres previ al 15è aniversari, sota una calor humida i enganxosa, homes i dones de dol col·locaven flors en els noms dels seus morts a les piscines de l'homenatge a les víctimes, allà on en el seu moment s'elevaven dues majestuoses Torres Bessones. Uns resaven i d'altres s'assecaven les llàgrimes. Alguns turistes els retrataven. Allà hi cohabita qui ho viu en la memòria i qui ho sent ja com a història. El museu reserva un lloc intencionadament anodí, miserable, als terroristes que van perpetrar l'atac. En un petit passadís que uneix les dues sales dedicades a l'atac, a només un metre del sòl hi ha penjades 19 fotografies, d'una grandària no gaire superior a les dels carnets d'identitat. És la forma d'esborrar-los, però sense esborrar-los. Un altre equilibri.

Al costat, una obra de Santiago Calatrava acull una enorme estació de trànsit i botigues. A Orlando Rodríguez li costa veure un centre comercial en el lloc on va perdre el seu fill. Però tampoc ha estat capaç de trepitjar el museu. Sociòleg i professor a la Universitat de Fordham, poc temps després de l'atac, va fer classes sobre terrorisme. No li va servir de catarsi. “Ni ho vaig fer per això, la catarsi és un mite, no es pot esborrar una pèrdua així, però em va semblar un deure amb els estudiants”.

Per a Talat Hamdani, mare del cadet Salman Hamdani, mort en l'atac, és molt important parlar de l'11-S amb els nens, mantenir-lo viu, “perquè no és només part de la història, és alguna cosa que ha marcat el país, ha canviat Amèrica en el camí de la discriminació religiosa i la violència contra els musulmans”.

La bandera que tres bombers van aixecar sobre els enderrocs just després de l'atemptat, que va protagonitzar una imatge icònica per les seves similituds amb la de Iwo Jima, portava anys extraviada i s'acaba de trobar. Lluirà a partir d'ara al museu de la zona zero, on es barreja la història i la memòria.