L’herència de Convergència

Si té sentit parlar de l’existència d’ethos polítics, els senyals més recurrents de l’ethos polític catalanista serien la reivindicació de la llengua catalana i la idea del pacte i la negociació. La construcció política de Catalunya tal com la coneixem avui es deu, en part, a aquesta defensa de la llengua i al pacte i la negociació.

Ningú com l’antiga Convergència va saber encarnar aquest ethos catalanista del petit comerciant, treballador fins a l’extenuació, moltes vegades d’inspiració catòlica i passions autocontingudes, i les inquietuds polítiques de la qual es resumeixen en llengua, país i benestar. En aquests moments, la defensa de la llengua gaudeix d’un dels seus moments més vívids, amb associacions escampades per tot el territori que s’ocupen d’això. L’altre tret del catalanisme que he esmentat, en canvi, viu les seves hores més baixes. La idea del pacte i la negociació està injuriada, i el gruix del catalanisme ha reaccionat –o sobrereaccionat– contra ella per passar a afavorir les diferents expressions de la via unilateral.

Es dirà que perquè tingui sentit l’estratègia del pacte i la negociació és necessari que hi hagi un interlocutor amb el qual pactar i negociar. I deu ser veritat. Però l’absència d’interlocutor per al catalanisme, contra una idea molt estesa últimament, és circumstancial: Convergència va creure que el segon Aznar ho impregnaria tot encara que Aznar ja no estigués aquí; va llegir de forma una mica desgavellada les decepcions viscudes amb l’imprudent Zapatero; i no va donar prou temps perquè Rajoy perdés la majoria absoluta. Es va moure espasmòdicament, suposo que perquè va sentir l’alè d’ERC capitalitzant l’onada sobiranista al clatell, i es va autoimmolar.

Potser Convergència, com les tecnologies modernes, tenia obsolescència programada. No obstant això, el seu final programat encara quedava lluny. Per tot això resulta difícil entendre per què Mas i el pinyol van accelerar la seva defunció impugnant la idea del pacte i la negociació, que, com deia, forma part de l’ethos catalanista. I si forma part de l’ethos catalanista és perquè molts electors catalanistes hi van veure no una claudicació, sinó una habilitat per obrir-se camí davant l’evidència que no es tenia la força suficient per marcar el ritme dels esdeveniments de forma unilateral. El curiós del cas és que en associar la idea del pacte a la claudicació, l’independentisme s’allunya del seu ethos catalanista tradicional per apropar-se a cert tipus d’actitud de l’espanyolisme més ranci per al qual negociar és, gairebé per definició, una forma de derrota (potser la pitjor de totes). A més, cal recordar que, tot i els canvis sociològics d’aquests últims anys, el catalanisme, mutat ara en independentisme, segueix sense tenir la força suficient per fer que les coses es decantin a favor seu de forma unilateral.

Probablement la idea del pacte i la negociació tornarà algun dia amb força. La pregunta important, llavors, serà qui serà aquí per recollir aquesta demanda ciutadana àmplia partidària de tornar a l’estratègia del pacte i la negociació. Convergència s’haurà sacrificat en una carrera desmesurada –almenys en el retòric– per demostrar que és més rupturista que ERC. Quan la idea del peix al cove es desfaci de la pàtina pejorativa que ara mateix l’ofega i ressusciti entre el catalanisme, què quedarà de la Convergència que encarnava, amb discreció i fugint de la grandiloqüència, aquest ethos catalanista? Res, no en quedarà res, perquè el PDC no és res respecte a aquella Convergència que tan bé va saber interpretar la idiosincràsia d’aquest català o catalana dels quals parlava al principi de l’article.

La meva àvia materna, lleidatana que “va baixar” de Llessui a Barcelona als anys trenta del segle passat, responia a aquest perfil, i va votar sempre Pujol i la vella Convergència perquè ells representaven sense estridències la cristal·lització institucional dels esmentats trets de l’ethos catalanista. La meva àvia i molts de la seva generació i idiosincràsia ja van morir, però aquest tipus de votant segueix viu, encara que ara estigui en estat de letargia. Pot ser que, excepcionalment, hi hagi alguna generació que obviï aquest ethos, però l’usual és que, davant la impossibilitat d’imposar la via unilateral, no s’ignori allò que ha vertebrat generacions per dècades. Qui sàpiga despertar aquest catalanisme en letargia serà qui farà usdefruit de l’herència de la vella Convergència i qui estirarà d’aquest fil d’actituds i preocupacions que teixeix l’ethos catalanista.

Pau Luque és investigador de l'Institut de Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.