Puigdemont, el presoner de la CUP

El més petit dels partits independentistes, la CUP, disposa de la clau de la majoria parlamentària sobiranista, deu preciosos escons sobre 135, i ara mateix amenaça de deixar sense pressupostos el Govern de Junts pel Sí que dirigeix Carles Puigdemont. Si això succeís, significaria també la caiguda del programa d’aquest Govern, l’element principal del qual és el denominat full de ruta per a la creació d’un Estat català, de manera que Puigdemont i la coalició de Junts pel Sí estan molt obligats a resoldre les seves diferències amb el seu aliat parlamentari.

Però la CUP és una formació de tracte difícil, molt difícil. El que ha enrarit la seva relació amb Junts pel Sí i el Govern Puigdemont en els últims mesos és l’exigència de dur a terme un acte de ruptura política amb l’Estat espanyol. Passar de les paraules als fets. Ara mateix, el debat sembla centrat en la proposta de la CUP, amb el suport d’una bona part del moviment independentista organitzat, que el Govern Puigdemont convoqui un referèndum sobre la creació d’un Estat català, ignorant el rebuig a una consulta d’aquest tipus expressat per les institucions de l’Estat espanyol competents per a això: el Congrés, el Govern i el Tribunal Constitucional. És el que s’ha denominat com a referèndum unilateral d’independència (RUI).

El que hi ha sota aquesta fórmula, tant o més que el referèndum en si mateix, és la pretensió que Puigdemont i Junts pel Sí es decideixin a creuar el Rubicó. És a dir, és un intent de forçar-los a deixar-se de marrades, i que ignorin o deixin de costat el marc jurídic espanyol que els constreny i obrin el camí a una legitimitat nova a partir de la qual s’obriria un procés constituent per a la república catalana.

Naturalment, qualsevol govern mitjanament assenyat es negarà a una pretensió d’aquest tipus, excepte en el cas, que no es dóna, de tenir la certesa absoluta que disposa de mitjans per mantenir l’aposta davant de la previsible reacció de l’Estat espanyol en contra seva, que la seva aventura obtindrà el suport unànime, o gairebé, de la població i que rebrà un gran suport de la comunitat internacional. Com que no es dóna cap d’aquestes condicions, és segur que no hi haurà RUI.

Sobre el paper, pot semblar, potser, que no seria una cosa formalment gaire diferent de la consulta del 9 de novembre del 2014, que es va dur a terme malgrat el rebuig manifest del Govern espanyol i del Tribunal Constitucional. En la pràctica, no obstant això, el cas no és el mateix i el Govern català ho sap. En primer lloc, perquè ara ja no agafaria per sorpresa el Govern espanyol i seria ingenu pensar que aquesta vegada no recorreria als mitjans coercitius que disposa. Sense anar més lluny, cal recordar en aquest punt que el Govern del PP presidit per Mariano Rajoy s’ha dotat de mitjans legals per tractar com a delictes penals determinats actes polítics duts a terme en el context del moviment català per a la independència. Això és el que en l’actualitat té ja com a imputats davant els tribunals de justícia l’expresident Artur Mas i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.

Aquestes imputacions tenen una significació política molt precisa. Abans que ser l’aplicació de la llei, són la demostració pràctica que el PP i el seu Govern elaboraran i aprovaran totes les lleis que siguin necessàries per tractar com a mers delictes penals els desafiaments polítics que els llanci el moviment secessionista català. Jutges, fiscals i tribunals desitjosos d’aplicar aquesta legislació no els en faltaran. Des del moment en què es va convertir en el líder del moviment secessionista, pel PP, Artur Mas va passar a ser, no un rival polític sinó un subjecte susceptible de convertir-se en delinqüent penal. En aquest punt està. Que això li convingui o no a Espanya a mitjà o llarg termini, no és el que compta: el que compta és què li convé al PP, que cavalca sobre l’onada del nacionalisme espanyol conservador.

Sobre aquest teló de fons, el Govern de Puigdemont té en aquest principi de curs una tasca realment difícil. O aconsegueix que la CUP abandoni la seva aposta rupturista o no li queda una altra opció de canviar de soci. Si no el troba, li toca obrir una crisi formal. Qui sap. Semblava impossible que la CUP aconseguís la renúncia d’Artur Mas i no obstant això la va aconseguir. Ara, una crisi pot posar fi a un altre president, un altre govern, una altra majoria parlamentària o unes altres eleccions.