Llum en la nit

Vaig anar a veure Jordi Carbonell al seu llit de mort; em va prendre la mà i ja no la va deixar anar fins que vaig marxar. Amb mirada sostinguda, un poc cansada, em va dir que sabia que li restava molt poc temps; volia aprofitar per donar gràcies a tothom, acomiadar-se dels que estimava i animar els que ens quedàvem per assolir el somni que ell mai no viuria. Estava lúcid i serè, i no sentia ni por ni rancúnia. Havia viscut en plenitud, havia estimat molt i l’havien estimat molt. “Adéu, Alfred”, em va dir: “...adéu a tots els companys. Sé que deixo Catalunya en bones mans.”

Jordi Carbonell era un home fet a l’antiga. D’aquells que cal escoltar. No n’hi havia prou amb sentir-lo de passada, observar-lo de lluny i fer-se una idea superficial a cop de piulada, o descartar-lo amb mirada de segle XXI. De fet, jo el vaig conèixer ja gran, i confesso (un xic avergonyit) que d’entrada vaig confondre la seva contenció amb mancança, la seva rectitud amb rigidesa, el seu patriotisme amb tancament. Però aviat, a força de parar l’orella, vaig entrar al seu món d’infinita erudició, i vaig admirar aquella suavitat de formes que acollia un fons tan treballat i ferm. Els seus principis eren tan enormes que no li cabien a les estretors mediàtiques del nostre temps, tan forts que no admetien màrqueting.

Ell també era fort, a la manera de la gent que ha patit molt. Va perdre un fill de forma tràgica i va perdre la seva estimada esposa al final d’una penosa malaltia. Conservava un record viu de la República i de la guerra, que va sofrir com a republicà, catalanista i cristià; i fou víctima del règim franquista, que ja de gran va patir també com a republicà, catalanista i cristià. Va passar per la presó un parell de cops i va ser torturat, entre altres raons, per parlar sempre en català amb la policia. Va ser expulsat de la UAB i va haver de marxar per ensenyar filologia romànica a Sardenya.

Els seus principis eren tan enormes que no li cabien a les estretors mediàtiques del nostre temps

La transició espanyola, època de compromís i renúncies, li va passar factura. El 1976 va assistir com a representant de l’Assemblea de Catalunya al primer 11 de setembre, i allà va pronunciar la seva frase més cèlebre: “que la prudència no ens faci traïdors.” Fou una frase que ell, persona de prudència gairebé genètica, va complir al peu de la lletra. Es va negar a anar al Senat amb l’Entesa d’esquerres perquè no incorporava els partits independentistes; es va allunyar dels grans partits del moment (PSC, CDC, PSUC) perquè havien abandonat el dret d’autodeterminació. I va fundar Nacionalistes d’Esquerra, una sigla que mai no va obtenir representació, per recórrer una llarga i coherent travessa del desert.

Mantenir l’independentisme en hores baixes el va convertir en un dels principals fars del rebrot dels noranta, fins al punt que avui tot el sobiranisme català es rendeix al seu exemple i li reconeix la vàlua. Als anys noranta va ingressar a la nova ERC i, com a president del partit, va esdevenir el màxim valedor de la línia de Carod-Rovira, la d’una esquerra nacional catalana desacomplexada en tots els sentits, que ja no aspirava a resistir sinó a guanyar. També va veure amb molt bons ulls l’entrada d’Oriol Junqueras, atès que havia vist amb decepció els estira-i-afluixa dels governs tripartits i les inoportunes escissions d’una Esquerra en alça. Mai no va criticar, mai no va desmerèixer ningú, la seva ètica li ho impedia; però la seva ètica el va portar a donar suport,, en positiu, a aquells que ell creia que podrien portar l’independentisme fins al cim.

Ens podem preguntar si algú que es va negar a parlar castellà a les comissaries, algú que va perdre el tren polític de la transició, algú que tenia la minuciositat de l’acadèmic, podia arribar a ser el principal puntal de l’èxit de l’independentisme català. Doncs bé, precisament havia de ser algú com en Jordi Carbonell. Un d’aquells éssers que no estaven cridats al lideratge carismàtic ni al fulgor comunicatiu, però que tenien una missió tal vegada més alta, la de mantenir les llums en la nit, allò que tan bé va apuntar Salvador Espriu en vers;

Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra.

No sé quantes conversions a l’independentisme va collir Jordi Carbonell al llarg de la seva dilatada vida. No sé quants vots va aconseguir, ni quanta gent va mobilitzar. El que sí que sé és quant calat moral ens va regalar. Quantes vegades ens va recordar que el més important en política no era ni el mot fàcil, ni l’astúcia, ni la bona venda (essent com són molt rellevants). Quant ens va arribar a recordar que més enllà dels vots i de les campanyes, hi residia la dignitat que naixia en la coherència. I que al cap i a la fi, el més important a la vida era defensar la veritat, la teva veritat, sí, encara que només fos la teva veritat.

Ara pots descansar en pau, Jordi, perquè sempre vas viure en pau amb tu mateix. Adéu, amic; adéu, mestre; adéu, home bo i valent. Coi, com trobarem a faltar el teu estel.

Alfred Bosch és president del Grup Municpal d'ERC a Barcelona