Que no es tornin a presentar

Si finalment, després de dues eleccions i de nou mesos en què la paraula dels polítics s’ha anat degradant progressivament fins a aconseguir la irrellevància, s’hagués de tornar a les urnes, per respecte a la ciutadania, i als mateixos polítics, s’hauria d’exigir que cap dels caps de cartell que han estat incapaços de formar govern tornés a presentar-se. Ells, no els ciutadans, haurien suspès. I en dues convocatòries. Si no són competents per afrontar les responsabilitats que se’ls han delegat, que ho intentin uns altres. Seria la mínima consideració que mereixen els ciutadans. I una qüestió d’autoestima dels mateixos interessats.

Per què ningú posa fre a la degradació política, mentre la segona volta està deixant unes sensacions molt pitjors que la primera? Per què la promesa de reforma i renovació del règim polític, que va ser la petita utopia del 2015, ha desaparegut i hem entrat en fase de bloqueig i reculada? Seria superficial dir que l’estil Rajoy —el desdeny i la inacció com a manera d’estar al món— ha tingut efectes contaminants sobre els altres partits, encara que realment l’estat catatònic en què estan instal·lats PSOE i Podem alimentaria aquesta hipòtesi. Però no tot és capritx i mal fer dels actors polítics. No és fàcil en aquests temps formar govern: la multiplicació de grups d’interessos diversos i sovint confrontats en una societat fracturada per la crisi en què les divisions no són tan simples com en el passat; la impotència de la política cada vegada més limitada en la seva capacitat de posar límits al poder econòmic i cada vegada més sotmesa a la tecnoburocràcia de Brussel·les; la por a la incertesa que fa que determinats sectors assumeixin acríticament la corrupció i no dubtin a seguir votant un partit estructuralment corrupte com el PP; i la dificultat de construir projectes polítics realment alternatius, que genera desconfiança en els nous quan s’apropen al poder i resta credibilitat a la socialdemocràcia sospitosa de ser més del mateix, configuren un panorama molt enrevessat.

Però el bloqueig no és només responsabilitat dels polítics. És important la contribució de la raó domesticada que emana de les hegemonies ideològiques del moment. Gran part dels mitjans de comunicació insisteixen des del 20-D en què cal formar govern i que seria un fracàs haver de repetir eleccions. No obstant això, ja s’han repetit una vegada i no és descartable que arribem a unes terceres. Els tòpics que s’han anat assentant en aquestes últimes setmanes són: que ha de governar el PP perquè va arribar primer; que no hi ha un altre candidat que Rajoy; que Ciutadans ha de donar-li el sí; que el PSOE ha d’abstenir-se pel bé del país en la mesura en què no hi ha alternativa; que el PSOE no pot governar amb el suport de Podem; que ningú pot acceptar el vot dels partits independentistes i que el no del PSOE el fa culpable de la repetició d’eleccions. Aquest és el marc que gran part dels editorialistes i comentaristes dels mitjans assumeixen com a referencial. I que el PSOE ha acceptat, en negar-se a assumir que tard o d’hora haurà d’entendre’s amb Podem si algun dia vol tornar a governar. Com sempre la dreta s’agrupa amb més facilitat que l’esquerra, presa de les seves psicopatologies de veïnat. Si Rajoy fracassa i, si el PSOE no es mou de la seva posició, fracassarà, per què no ho pot intentar Sánchez? Negar la possibilitat obliga a preguntar si el marc referencial descrit és un full de ruta perquè hi hagi govern o per anar a les eleccions. Quin és l’objectiu: investir president ja o recuperar al més aviat possible l’statu quo que se sent amenaçat? En què coincideixen PP i PSOE? En els seus mesquins càlculs partidistes tots dos creuen que unes noves eleccions castigarien Ciutadans i Podem, i tot tornaria a la seva esgotada llera. Ens apropem a l’escenari posterior al 20-D, llavors Podem i el PP no van deixar governar el PSOE, aquesta vegada PSOE i Podem no deixen governar el PP. Però, populars i socialistes, estan realment segurs que la ciutadania els seguiria a cegues en unes terceres eleccions convertides en maniobra d’escombrada dels nous partits?