Un a sis
Durant els últims vint anys de pregó a Barcelona s’han escollit sis escriptors que tenen com a llengua d’expressió el castellà per un que té el català. És el fruit de l’hegemonia cultural del PSC
Hi ha articles en els quals se surt a perdre i aquest n’és un. Ho he escrit altres vegades amb la mateixa convicció. Digui el que digui, escrigui el que escrigui, sé que quedaré malament. Té un costat positiu, si ja surts perdent, l’1 a 6 que et colen és menys amarg.
Ho dic amb motiu de la polèmica, si és que es pot qualificar així, pel fet que sigui Javier Pérez Andújar l’encarregat de llegir el pregó de les festes de la Mercè. Per als que ja comencin a fer carrisquejar les dents, tranquils, recordeu que al final perdo i, a més, com a escriptor, seria lleig opinar sobre la idoneïtat d’un altre escriptor per a un honor com el pregó de les festes de Barcelona.
Per als que carrisquegen, a més, ho he escrit aquí en altres ocasions. El castellà també és meu. Ho és com a llengua dels articles que escric, com a llengua de formació i d’intercanvi. Sento certa estranyesa quan es contraposen llengües i se’ns suposa un posicionament per utilitzar les unes o les altres. Considero Juan Marsé o Cristina Fernández Cubas com a autors propis. Meus, si se’m permet l’egoisme.
El mateix em passa amb Javier Pérez Andújar. No, no tinc res a dir sobre el fet que l’hagin escollit, ni sobre les seves opinions sobre l’independentisme o sobre altres temes, cadascú té les seves. S’anomena llibertat d’expressió, un valor que volem protegir fins i tot quan la crítica a aquesta llibertat, més llibertat d’expressió, es qualifica com a “cacera nacionalista”.
En el fons, és més senzill, aquesta polèmica no m’interessa en absolut. La que de veritat em crida l’atenció és la que no ha aparegut, aquella en la qual sempre t’acaben fent la traveta. El que m’ha sorprès, és un dir, és que durant els últims vint anys de pregó s’hagin escollit sis escriptors amb el castellà com a llengua d’expressió. Sis en castellà per un en català, déu n’hi do!
Si sona a victimisme, és que jo també vaig perdent i l’article arriba a la mitja part amb poques possibilitats de remuntada, però el futbol és així. “El no ja el tens” és una de les frases que més convé repetir-se en aquest ofici, si escrius en català. Quan la proporció és d’1 a 6 m’atreviria fins i tot a dir que estaríem d’enhorabona només amb que l’Ajuntament de Barcelona dissimulés una mica.
La pallissa té quelcom d’ubic i constant. Aquesta proporció respon a una llei social i política que s’expandeix per esquerra i dreta i per les Balears, el País Valencià i l’Aragó. Bé, a l’Aragó si la derrota fos d’1 a 6 ens donaríem per satisfets. S’anomena hegemonia cultural. El PSC va jugar les seves cartes perversament bé durant els vuitanta i els noranta i sap que la seva supervivència a l’àrea metropolitana depèn de com pugui empeltar aquest model a través del partit —o el que sigui— d’Ada Colau. No és personal, són negocis.
A més, si han pogut actuar amb aquesta desimboltura i tranquil·litat ha estat també pel desastre de política cultural de la Generalitat, repetida i augmentada amb alguna excepció honrosa. Sabeu què és el pitjor? Que allà també ens van fer un munt de gols. Hem tingut tants càrrecs que han fet honor al seu nom! Em repeteixo perquè ho he escrit en alguna altra banda, fins i tot en això perd l’article: el català era per als socialistes el que la cultura era per als convergents, un destorb. Va arribar el conseller Tresserras i va semblar que allò podia canviar, però va ser breu i després la crisi s’ho va emportar tot.
El pitjor de tot és que la lluita per la normalització va de bracet de la no estigmatització. Crítiques com a aquesta se solen llegir com a crítiques ad hominem, en aquest cas a Pérez Andújar. Res més lluny de la realitat. O, el que és pitjor, a una crítica al castellà, com si el castellà es pogués criticar o com si no sabéssim separar el pla de la literatura del de les polítiques municipals, o potser hauríem de dir metropolitanes. El que és dolent, dolent de veritat, per precari, incòmode i trist, és haver de rebaixar-se a comptar pregons per obtenir per obtenir la imatge de la proporció de la derrota. Fins i tot en això sortim perdent, en aquests moments d’articulisme del “sempre quedo bé”. No passa res, ja quedarem malament els de sempre.
Quan els expliquin l’acudit dolent de les ciutats invisibles, recordin, un a sis. No és invisibilitat, però s’hi assembla bastant.
Que posin en marxa el comptador.
Francesc Serés és escriptor
