Pi i Margall a Ottawa

Si la política fos una ciència exacta, avui Pedro Sánchez estaria políticament mort, després d'haver obtingut per al PSOE els pitjors resultats de les tretze eleccions generals celebrades des del 1977, pitjors fins i tot el passat 26-J que l'anterior 20-D. Si el 2000 Joaquín Almunia va haver de dimitir, quan va quedar fora de combat per un registre de 125 escons; si el 2011 Alfredo Pérez Rubalcaba va caure, descavalcat per la humiliant suma de només 110 diputats, quin era la sort lògica d'un secretari general que queda 40 o 25 escons per sota d'aquestes xifres que, aleshores, es van considerar desastroses?

Però la política és l'art de la relativitat. I el mer fet d'haver evitat el sorpasso de Podem, d'haver mantingut —per poc— el Partit Socialista com la principal força espanyola d'esquerres, ha permès Sánchez sobreviure, almenys a curt termini. Ara, el seu problema rau precisament aquí, en el termini.

A aquest efecte, com es configurarà la legislatura acabada d'estrenar, qui aconseguirà protagonitzar el paper d'oposició, davant d'un govern sustentat sobre quines bases i amb quina perspectiva temporal..., tot això incidirà en la salut política de Pedro Sánchez. Tanmateix, segons el meu parer, ni aquests factors ni l'esperança que Podem es panseixi ràpidament i el gruix dels seus votants no tornin a la cleda del PSOE són els més rellevants per a la continuïtat o no de l'actual lideratge socialista, i fins i tot per al futur del PSOE com a alternativa de govern a Espanya.

Ho és més aviat la capacitat per donar a la qüestió territorial la resposta que el PP no ha estat capaç d'oferir durant els últims quatre anys ni és probable que pugui oferir en els pròxims. De fet, aquesta havia estat una especialitat acreditada del PSOE de Felipe i de Zapatero. Però, és clar, les receptes de llavors (la cessió del 15% de l'IRPF, el “apoyaré el Estatut...”, el pacte de La Moncloa del gener del 2006 entre Mas i ZP...) ja no són vàlides avui, perquè les reivindicacions d'autogovern d'una bona part de la societat catalana es troben en un altre estadi.

Tal com estan les coses, la cúpula del PSOE apel·la des de fa temps al conjur d'una “reforma federal de la Constitució”. Conjur, perquè en aquests anys no s'ha elaborat cap esborrany d'aquesta futura Carta Magna federalista. I no per ineptitud ni deixadesa, sinó perquè a Ferraz saben que posar negre sobre blanc qualsevol esbós de proposta d'una articulació federal de l'Estat —per més que el concepte federal admet interpretacions diversíssimes— significaria obrir la caixa dels trons en el si mateix del PSOE. I que uns barons ho considerarien una presa de pèl, i d'altres el trossejament d'Espanya. O viceversa.

L'últim exemple de la impotència socialista, de la seva autoanul·lació per proposar solucions al “desafiament català”, s'ha produït després del 26-J, després de suggerir Miquel Iceta —un indepe perfecte, com tothom sap— que, si la hipotètica i problemàtica reforma constitucional fos rebutjada a Catalunya, caldria explorar la via canadenca, és a dir, un referèndum només a Catalunya pactat amb l'Estat per “verificar el suport ciutadà a una eventual secessió”.

Què va haver dit! La direcció del PSOE va reaccionar amb mal dissimulat enuig i una negativa rotunda a prendre en consideració la proposta del PSC. Els presidents asturià, extremeny i castellanomanxec, tan previsibles com personatges de la Commedia dell'Arte, van saltar a expressar el seu absolut rebuig de la via canadenca, emparats per la llarga ombra de Susana Díaz. Més significatiu encara: alcaldes i quadres territorials socialistes de l'àrea metropolitana de Barcelona es van regirar contra una fórmula que —creuen— amenaça d'alienar-los el seu ja minvant electorat. Lluny de tota perspectiva d'augmentar-lo, prefereixen continuar disputant-se'l amb el PP i Ciutadans, a veure qui és més unionista.

Tal com va dir en la seva defensa Iceta, sembla que a Espanya no s'assabenten que un 48% dels catalans volen anar-se'n. I que el PSOE no vol entendre que, mentre obtingui a Catalunya 7 o 8 diputats (i no els 25 del 2008), continuarà a l'oposició. Si el mer suggeriment de la via canadenca provoca amenaces de trencar amb el PSC, el socialisme espanyol té poc futur. Per més que, a les seves files, invoquin a Pi i Margall els que no n'han llegit ni un paràgraf.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.