Cinc alumnes avantatjats del ‘mestre’ Puyal

La trobada amb Puyal “va ser freda”, admet Eduard Boet (Barcelona, 1956). “L’endemà de fitxar per Ràdio Barcelona, el novembre de 1976, em va convocar a un bar. Va demanar un cafè americà, jo no n’havia vist mai cap… Va ser molt clar: em va dir que pensava fer Futbol en català molts anys i que m’ho deia per si em volia repensar el meu fitxatge. Jo era un noi de 20 anys i li vaig dir que no venia a prendre-li la feina, sinó a aprendre”.

Va ser tot el contrari de la relació que van mantenir des d’aquell novembre de 1976 al de 1983, quan Boet marxà a TV-3, on és ara. Venia de Ràdio Joventut. “A Ràdio Barcelona m’havien sentit en català i buscaven algú per si calia substituir Puyal”. Passà poc. “Esporàdicament feia entrevistes abans o després de la retransmissió” i, això sí, viatjaven junts quan el Barça jugava a Europa perquè ell feia el partit per OM i en Puyal, en català per FM. “Només treballava al seu costat en cites grans fins que el 1980 vam oficialitzar la mitja hora abans i després dels partits”. L’estrena, “un Hèrcules-Barça, debut de Schuster”, recorda Boet, que desvela quan el conegué: “Maig de 1975, al camp del Terrassa”. Plovia. “Per a mi ja era un ídol, el ‘Doctor Puyal’ de l’Hora 25 de José María García. Vam compartir paraigua i m’ajudà amb les anotacions del partit!”. Allò és fruit del que, creu Boet, conforma el tarannà de Puyal, “atent amb qui l’envolta, compromès però fugint de protagonismes, enamoradíssim de la família i gelós de la seva intimitat”. També diu que és “tot talent i exigència”, però, això sí, amb “un error: renunciar a fer més tele”. L’“Urruti, t'estimo!” és la “màxima demostració de talent, intuïció i connexió amb l’audiència” i el gol de Wembley del 92, “la narració perfecta d’un gol”. Però el millor record ve de “la relació professional que vam construir amb el Barça i tot gràcies a Puyal; tothom el respectava i això em va permetre fer la feina amb llibertat total. Avui seria impensable”.

Una estudiant espavilada va trobar el truc per entrevistar Puyal i el seu equip per a un estudi de facultat; va acabar treballant amb ell. Des de fa 29 anys, aquella estudiant és la meva dona”, recorda Antoni Bassas (Barcelona, 1961). O sigui, que no és només una relació professional intensa la que uneix el directiu i accionista del diari Araal seu “mestre” Puyal, tot i que van ser força anys, cabdals en la seva formació vital: dels 20 als 34 anys. Tot va començar el desembre de 1981. “Va ser una conversa bastant curta, a peu dret, al vestíbul de direcció de Ràdio Barcelona; em va donar la benvinguda i em va citar pel diumenge següent al Camp Nou, a un Barça-Osasuna, on vaig debutar”. En realitat, tot estava dit… per d’altres: “El cap d’Esports, Àlex Botines, i redactors com Eduard Boet m’havien sentit a Ràdio Joventut i li van parlar de mi”.

Començava una relació que, per ràdio, passava pel futbol, i que per tele va anar des de guionista de Vostè jutja, El joc del segle, La Lloll i Tres pics i repicó (on també n’era presentador) a “cops de mà” a La vida en un xip i Un tomb per la vida. Tot per estar al costat de qui “davant d’un micro o una càmera fa coses que la resta de comunicadors no saben fer”. Així de senzill. O no. “No, no tot és intuïció; o és intuïció, però treballada i assentada en un gran talent, rigor intel·lectual i autoexigència”. La petja era inevitable: “Sobretot, en el fet de preguntar-me sempre amb quin criteri estic creant un missatge; sí, m’ha ensenyat a tenir criteri, a pensar ràpidament, a ser autoexigent i a olorar cap a on va el que estic fent, tot avançant-me als problemes… I a no viatjar com una maleta, a obrir els ulls!”. Sempre, també, el factor humà. Per això, d’aquests 40 anys el que més recorda és la frase des de l’estudi: “Connectem: endavant Joaquim Maria Puyal, Antoni Bassas i Pilar Calvo…”.

Diu que la primera vegada que va treballar amb ell va perdre dos quilos “perquè vaig fer la pitjor retransmissió de la meva vida”. Era al Gamper de la 1984-1985. “Vaig dir 40 vegades ‘Sóc aquí’ i ell anava dient: ‘On és, aquí?’”. Després, l’equip, amb Eduard Boet i Antoni Bassas, van sopar prop del Camp Nou: “Recordo que Boet, tot generositat, va dir: ‘Ho has fet molt bé, felicitats’. I llavors el Puyal: ‘No, no ho ha fet bé; demà, a la final, ho ha de fer molt millor’”. Deuria ser així perquè Jordi Basté (Barcelona, 1965) va seguir dos anys més amb aquell locutor que ja seguien a casa des de Ràdio Barcelona.

Les recriminacions de Puyal, però, s’han reflectit en les virtuts de l’avui director i presentador d’El món a RAC-1: “Una bronca de Puyal és un llibre d’estil; em va educar per no tenir problemes; ens deia: ‘La gent no n’ha de fer res si en tenim o no, els hem de resoldre i que no es notin per antena’”. Reflexió d’un home “molt treballador i molt perfeccionista, molt exigent i molt autoexigent”, virtuts que són un ganivet de doble tall: “Aquest nivell de perfeccionisme el duu a pensar que els altres, empàticament, podem fer el mateix que ell: vols que tothom et segueixi i que pensi com penses tu i això és difícil i genera frustració quan tu ho veus tan clar i els altres no et poden seguir”. De totes maneres, qui va viure en directe el “¡Pizzi, qué bueno que viniste!” recorda quan es va adonar que treballava amb un crack: “El Barça acaba de perdre la final de la Champions a Sevilla. Acaba el partit i Puyal ha d’entrar en directe per a un informatiu; teníem l’estudi en una habitació de l’hotel Los Lebreros, de Sevilla… Doncs arriba, s’asseu al llit, agafa el micròfon i fa sense parar un monòleg sobre la desfeta que encara recordo que s’havia d’escoltar amb reclinatori; no s’ho va estudiar com no s’estudia les frases; li surten de dins; per això és tan bo i porta tants anys”.

Lliga de Campions, novembre de 1999. El Barça juga a l’estadi del Herta de Berlín. “La boira era molt espessa; impedia veure bé el camp des de la tribuna de premsa. En Puyal em va dir que anés a un punt de l’altra banda i així, entre els dos, ho podíem veure tot; vam fer la narració a dues veus: ell, quan jugaven pel seu cantó i jo, quan jugaven pel meu; un problema resolt de manera genial”. Són moments en què un veu que està al costat d’un fora de sèrie. Josep Maria Deu (St. Feliu de Llobregat, 1962), però, ja feia un temps que hi era, amb Puyal: des de 1990, quan arribà a Catalunya Ràdio després de treballar a Radio Cadena, on ja seguia el Barça, tasca en què coincidí amb Puyal. Aquest li va fer aviat un encàrrec gros per a les retransmissions: seria el primer a parlar des de la Sala d’Imatges. Allà començaven set temporades de treball, fins al 2000, amb algú que ha fet escola de veritat: “A Catalunya hi ha una manera de narrar que s’inspira en la seva manera de ser”, la d’un “rigorós i perfeccionista”.

Premisses semblants li donà per fer les entrevistes. “La consigna era fer preguntes clares, concretes i concises”. Deu, en un dels primers partits, va intentar aplicar-ho amb Cruyff. “Vaig saber que jugaria Busquets i no Zubizarreta; vaig dir-li, doncs: ‘Per què juga Busquets?’. La resposta va ser el problema: ‘Porque lo digo yo’”. Cruyff em va desarmar perquè jo no tenia una bona segona pregunta; la lliçó va ser valuosa: no n’hi ha prou amb tenir-ne una”.

Dels molts moments feliços, l’avui professor de periodisme i narrador de partits a Gol Televisión recorda “el que Puyal va dir per antena quan va néixer el meu fill”. Perquè al costat del professional també hi ha el factor humà. “No conec ningú del Barça amb qui hàgim tingut problemes en fer la feina; tampoc mai amb cap periodista. Això diu molt de la reputació de La TdP tots aquests anys”.

"Visc la feina com ell m’ha proposat; sobretot, la revisió de les inèrcies, que tot està en permanent evolució i que l’obra no està mai acabada… I també matisos de l’ofici, petits detalls, com la importància del to i el ritme”, admet com a herència de Puyal el seu darrer gran descobriment, Ricard Torquemada (Barcelona, 1971), a La TdP des del Gamper de 2000, després d’alguna substitució fugaç a l’avui ja famosa Sala d’Imatges del programa. És aquesta mena d’aportacions les que creu que fan el seu mentor ben especial: “Et suggereix un atreviment fora de la norma i té èxit; i penses: ‘Com pot ser que alguna cosa que no està al manual li surti bé?’ Coses així reforcen la convicció que és un escollit”.

Potser per això, el millor moment d’aquests gairebé 16 anys el té Torquemada al camp del Mallorca, un dia en què una dona entrà a la cabina buscant el Puyal televisiu de feia uns anys i no va saber reconèixe’l. “En Quim va integrar-ho a la transmissió i començà a conversar amb ella en lloc de tapar l’episodi per antena. Li va preguntar a qui buscava, que donaria records al Puyal quan el veiés… Va ser un moment molt divertit i la demostració de com es pot positivar un fet imprevist amb un desenllaç incert”.

És, al seu parer, l’enèsim ensenyament d’un home “inquiet, exigent, obsessiu amb els petits detalls, intel·ligent, generós, atrevit, compromès…”. Creu que Puyal “entén l’ofici com entén la vida i així el viu, amb passió i curiositat, amb els ulls ben oberts”. Però ser així té un peatge: “Els seus defectes són els que provenen, precisament, de les seves virtuts, perquè la manta no tapa mai el cap i els peus; la seva autoexigència el tortura, el control dels petits detalls el fa estar permanentment connectat”. Però fins i tot d’això n’ha fet virtut: “Ha assumit aquests peatges fins que formen part d’ell”. Una altra capacitat d’un escollit.