L’eterna joveneta emotiva

Nit de perfums i de rostres amb els senyals de la vida a la pell, travessades per arrugues que bé podrien ser trinxeres on guardar els anys ja viscuts. Nit de divendres, per estar macos i maques al concert, còmodament asseguts en un Auditori de Sant Cugat del Vallès en el qual o es té l'infortuni d'estar darrere d'un pivot o no hi ha manera humana de perdre de vista l'escenari, sempre centrat entre els dos caps dels qui s'asseuen davant. I és cert, no hi havia massa cosa per mirar, amb prou feines un parell de músics, poca cosa en la societat de l'espectacle que ha decidit prevaler la vista, però també es podien tancar els ulls i deixar-se portar per cançons que escassament instrumentades per dues guitarres i veu tancaven la temporada del recinte. Suzanne Vega i Gerry Leonard per a una nit suau de divendres.

Sent com és una artista poc prolífica, no va resultar estrany que bona part del cançoner tingués també arrugues, arrugues que en aquest cas movien els records, potser la nostàlgia i fins i tot algun sospir. Ja a la segona cançó, després de posar-se un barret de copa que va fer endevinar a una seguidora com seria la cançó que sonaria, "Marlene On The Wall" obria el camí del record. Però en tractar-se d'un concert en format escàs, les versions s'escapaven de l'habitual, amb un Leonard que posava el detall concís a cada peça majoritàriament amb guitarra elèctrica recolzada en bucles que ell mateix generava i disparava. Pel seu costat, Vega, amb aquesta veu de jove eternament fràgil i tendra, anava teixint de manera gradual un entorn càlid, també aconseguit amb les presentacions de les seves peces, que malgrat poder parlar en castellà, va realitzar en un acadèmic anglès de noia llegida que va referenciar en concert mitjançant sengles cançons a Carson McCullers –"We Of Me"- i a Harper Lee amb una peça homònima.

Aquesta va ser la part del repertori més nova, ja que Suzanne, canviant de registre puntualment cap al rock però sempre mantenint-se centrada en la senda folk, va iniciar una recuperació més conscienciosa de grans èxits mitjançant "Left Of Center", "Gypsy", la preciosa filla del primer desamor de l'artista, allà pels 18 anys, i les inevitables "Luka" i un "Tom’s Diner" en versió de vocació ballable i per la qual va tornar a recórrer a un barret de copa, si fa no fa com anteriorment, amb intenció teatral, igual que va usar un cigarret entre els dits per interpretar la citada "We Of Me". Un suau concert de cançons gairebé tan persistents com els perfums que van omplir de fragàncies dolces una nit de divendres, a l'Auditori de Sant Cugat. Per escoltar l'eterna noia sentimental.