L’aura d’Ada

No sé si és cosa només dels vells, però si és així, els vells tenen raó. El respecte ètic i intel·lectual per les ja llarguíssims feines polítiques de Rafael Ribó en el meu cas continua incòlume i ferm, com si tingués els vint-i-tants anys que havia de tenir jo quan vaig començar a votar-lo i seguir-lo, o fins i tot quan escoltava parlar Pep Viñeta sobre Ribó quan era el seu cap de premsa a Iniciativa (o una cosa semblant).

Les meves conformitats tenen a veure tant amb la llibertat amb què va saber manipular l'estigma de pertànyer a l'esquerra pija o semipija com amb l'empatia que va mostrar amb Manuel Vázquez Montalbán en alguna de les etapes de la seva trajectòria política al PSUC i a Iniciativa. Vázquez Montalbán valia llavors com a veu còmplice i alhora heterodoxa de l'esquerra a Catalunya, de vegades amb una rancúnia antisocialista molt virulenta, però gairebé sempre justificada.

Repassant papers antics resulta gairebé extravagant la falta de reflexos del PSOE quan va emergir mediàticament la corrupció dels serveis secrets de l'Estat i les notícies sobre involucració criminal en més de vint assassinats contra el terrorisme etarra. Recordo vagament que en aquells temps Jordi Pujol va justificar a l'europea aquestes operacions brutes i recordo també l'encabritament d'intel·lectuals i polítics d'esquerra davant aquesta estrangulació legal de l'Estat de dret.

Segur que Ribó ja era per allà, i ara ha tornat a reaparèixer en el seu paper institucional. Ha tornat a fer-ho sense defugir la incomoditat d'una intervenció que a l'esquerra se li posarà malament. L'aura d'Ada Colau pot ser l'enemic interior més perillós d'una alcaldessa que continua buscant la manera d'equilibrar conviccions ideològiques i pragmatisme institucional. Diuen els diaris i fins i tot l'experiència directa que l'augment de manters ha estat correlatiu a la sospita d'una permissivitat cap a les seves activitats per part de l'Ajuntament, cosa que, al seu torn, ha fet despertar les protestes gremials de comerciants que senten els seus drets maltractats per grups il·legals de venedors de carrer.

Com a votant d'esquerra el meu cor també és amb els manters i em sembla que ho és també el de Ribó, el tingui ja descolorit o no, com ho està el meu. Però no n'hi ha prou amb el cor per fer política municipal ni de qualsevol altra mena, i aquest problema continua sent no d'ordre públic sinó de drets i legitimitats.

Ribó ha volgut mitjançar entre els dos sectors per buscar mesures impopulars que l'esquerra de la CUP i potser de Podem associarà immediatament amb un Estat policial, criminalitzador de la misèria, insensible amb el desemparament dels il·legals o fins i tot aliat de la burgesia menestral, mercantil i egoista. Potser alguna d'aquestes acusacions és veritat però no és una veritat que invalidi la necessitat de trobar una solució real a un conflicte d'interessos legítims i contraposats. Els manters es cremen sota el sol sense matalàs de supervivència i els comerciants fan els seus càlculs d'inversió i de consum com qualsevol dels qui no hem de viure enganxats al carrer, matinant per agafar el millor lloc i vigilant les possibles batudes de la urbana mentre ens amaguem en grup al vestíbul de l'estació del Metro.

Per descomptat no tinc idea de com es pot solucionar. El que m'alleuja és que crec que Ribó i el seu equip, i Ada Colau i el seu, probablement sí que tenen eines per buscar una sortida decent i d'esquerres, sense que el poder públic municipal se n'inhibeixi i sense que sembli afavorir o apadrinar la il·legalitat encara que sigui d’estar per casa. Un Estat de dret és exactament això, també a escala municipal: la força de l'Estat està en trobar dins de l'entramat legal les vies per fer menys dolenta la solució d'un conflicte en què hi ha dues legitimitats. I encara que això pugui espatllar l'aura d'Ada Colau, i és segurament el que no espera el votant més irreflexiu d'En Comú Podem, possiblement és el que fa créixer l'alcaldessa com a poder públic. Si les vitamines i els auxilis que necessiti procedeixen de Rafael Ribó, possiblement hi ha els vímets per trobar una solució que no serà òptima però serà democràtica, encara que sigui impopular i fins i tot irritant per a un sector dels seus votants.

Jordi Gracia és professor i assagista.