Final de cicle

Hem acabat un llarg i intens cicle electoral. En poc més d'un any, eleccions municipals, eleccions en format plebiscitari a Catalunya i dues eleccions generals. Quines conclusions en podem treure? L’escenari polític ha canviat de forma evident i tot indica que de forma permanent. Més pluralitat, menys bipartidisme. Crisis de les tradicionals forces hegemòniques (PP, PSOE, CiU, PNV), encara que la profunditat i intensitat d'aquesta crisi va per barris. El PP manté molt més la seva privilegiada i monopolista posició al centre dreta, dreta i extrema dreta, mentre que al centre hi ha més tensió entre els de sempre i els nouvinguts (C's), i al centre esquerra i esquerra les tensions per ocupar l'espai d'un PSOE en franc declivi són terribles. Però, sumant parelles de ball (PP-PSOE a Espanya, CiU-PSC a Catalunya, PNV-PSOE a País Basc), el declivi d'aquests diferents partidismes és molt notori. Els més afectats, de llarg, són els socialistes a tota Espanya i els convergents a Catalunya.

L'esperable és que no hi hagi eleccions a Catalunya fins d’aquí a bastants mesos. Depèn del que es faci durar el procés de desconnexió, però com que ningú sap gairebé que s’hi tracta i el full de ruta va adquirint nous matisos i sinuositats, el calendari no està gens clar. En aquests mesos diverses formacions polítiques han de definir millor l’estratègia, els lideratges i els continguts programàtics. Els convergents s’hi han posat i regna certa confusió. No només de nom (tema que està donant molt de si a les xarxes socials), sinó també de definició programàtica i de lideratge. Ja va ser curiós la manera oberta i indefinida amb què va obrir la consulta a les bases en l'anomenat Torn obert, com si es comencés de zero i ni hi hagués darrere una història plena de decisions i polítiques. Però, ara, després del gran gir del peix al cove a la independència, sembla que es torna a una definició més ambigua, entre Prat de la Riba i Francesc Macià (Mas dixit). El viatge cap a l'independentisme ha allunyat tradicionals votants conservadors i catalanistes, i al territori l'hegemonia tradicional dels convergents es decanta cap a ERC. Ara toca renovació, però molt controlada. Molt màrqueting i poques nous.

Els socialistes tenen congrés a la tardor. I la intel·ligència tacticista d’Iceta va generant moviments que busquen no posar en perill el fràgil esquelet que li resta al partit. Governen amb qualsevol partit a qualsevol ciutat, demostren flexibilitat i ofici, però el panorama exigent a Catalunya i les tensions del PSOE en ple declivi no permeten grans esperances. Falta veure si hi ha algú disposat a fer el pas i tractar de renovar aquest espai, o si es conformen a sobreviure mantenint els espais dels quals encara disposen.

El conjunt de forces que es congreguen després de l'etiqueta de "comunes", poden aprofitar aquests mesos esdevenidors per prendre aire i organitzar definitivament aquest espai, després d'obtenir posicions importants en l'escenari polític català. El repte és traslladar a l'espai polític català la posició de lideratge obtinguda en les generals o a Barcelona ciutat. Ocupen l'espai central en l'eix nacional i ningú discuteix el seu compromís amb les polítiques socials i la resposta a la crisi. Però necessiten tenir una resposta clara al dilema independentisme-autonomisme, sense que sigui suficient al·ludir el referèndum. Les pràctiques que s'estan seguint a Barcelona ciutat, apunten a explotar al màxim les possibilitats de decisió sobirana que puguin prendre's per defensar els interessos públics i comuns. En aquesta línia plural i concreta d'exercir sobirania pot haver-hi una clau que els permeti afrontar l'aposta genèrica independentista amb continguts propis i instituents. També els de la CUP tenen al davant tasques de reordenació organitzativa i de posicionament polític, i la selecció dels seus aliats no serà una tasca menor.

En definitiva, la fi del cicle iniciat el maig de l'any passat, ha canviat moltes coses, però més que resoldre els dilemes llavors ja existents, diríem que els ha convertit en més complexos. No és una mala notícia. No hi ha res pitjor que tractar de respondre a la complexitat natural d'aquests moments d'interregne amb respostes simplificadores que acaben normalment generant conseqüències encara pitjors. Si mirem el que s’esdevé en molts països d'Europa, entendrem el fet al qual ens referim.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.