Lliçó d’humilitat

Una cosa ha millorat en les reaccions dels polítics sobre el resultat dels últims comicis. Cap partit ha amagat el sabor agredolç que en cada cas han produït. El PP reconeix que n’és el guanyador, però també que no podrà configurar una majoria de dretes fàcil. El PSOE s'alegra d'haver evitat el sorpasso, però reconeix que les seves xifres són dolentes. Podem i les seves confluències han de confessar que tenien unes expectatives desmesurades. Ciutadans ha obtingut el pitjor resultat i no s'esforça a dissimular-ho. Hem guanyat una mica en actituds sinceres, que pot ser una ajuda a entrar amb més prudència en la negociació necessària per formar govern. Encara que sembli cínic, estaria bé que tots els grups s'oblidessin de les afirmacions maximalistes fetes durant la campanya (“No donarem suport al PP mai”, “no a un PP amb Rajoy al capdavant”) i comencessin a parlar convençuts que no hi ha cap més solució que un govern del PP en minoria i segurament amb Rajoy de president. Al PSOE li correspon abstenir-se i liderar una oposició que li retorni el prestigi perdut.

Aprendre a exercir una oposició madura, que consisteixi a impedir els excessos programàtics del PP i a forçar-li unes quantes de les reformes repetides durant aquests mesos, reformes que un PP amb majoria absoluta no faria mai, és una tasca potser poc brillant però constructiva, i que la ciutadania no podrà deixar d'aplaudir si pensa amb el cap i frena reaccions viscerals. No hi ha costum a Espanya de fer una oposició civilitzada tenint com a objectiu el bé comú. Només s'ha concebut l'oposició com la destrucció sistemàtica del que el govern de torn proposa. Aprendre a actuar des de l'oposició amb serenitat i fermesa, sense estridències, amb voluntat de regenerar la política, seria una lliçó innegable, la millor des de la fragmentació existent al nou parlament.

Convé recordar el que va dir Max Weber en el text més citat per l'opinió política (“La política com a vocació”): al polític li correspon actuar d'acord amb els seus principis, però, al mateix temps, fer-se càrrec de les conseqüències de les seves actuacions. Una tesi que val tant per a les decisions que es prenen des del govern com les que es prenen des de l'oposició. L'equilibri entre principis i conseqüències no implica, com s'ha volgut entendre, renunciar als principis, sinó temperar-los, flexibilitzar-los perquè la rigidesa en la seva defensa no porti a conseqüències de les quals després calgui penedir-se. El desenllaç del Brexit n’és un bon exemple. En el nostre cas, si el principi de no defraudar l'electorat per incomplir el que s'ha repetit fins a l'avorriment durant la campanya, portés el PSOE a no donar suport per passiva a la investidura del PP, la seva decisió tindria les pitjors conseqüències possibles per al bé de la ciutadania perquè provocaria unes altres eleccions.

La ciutadania està farta d'eleccions que no resolen res i de partits que parlen molt i no donen resposta als conflictes reals. Està farta de partits que esgrimeixen principis només per diferenciar-se dels enemics més propers. No em refereixo a principis ètics, que són abstractes i comprometen poc. Em refereixo a les posicions de principis polítiques, avui anomenades línies vermelles. Crec que el fracàs en les expectatives dels comuns catalans, que s'han quedat al mateix lloc després de les eleccions del 20 de desembre, es deu a voler mantenir costi el que costi, per distanciar-se del PSC, un “dret a decidir” com a principi, que no resol res ni porta enlloc. No és per aquí per on la socialdemocràcia (ara podem pronunciar el terme sense por de ser titllats de poc progressistes) recuperarà l'embranzida que la va portar a bastir les estructures que han garantit durant uns quants anys els drets socials.

L’esquerra ha mostrat una vegada més la seva incapacitat per unir-se i formar un bloc de regeneració política autèntica. Estem tan desorientats que només ens preocupa posar fi al bipartidisme o amb les divisions entre dreta i esquerra. I seguim amb l'enroc partidista que pensa abans contra qui han d'anar dirigits els atacs que en les polítiques que li atorgarien la credibilitat de la gent. La nova política no ha de consistir en gestos estrafolaris ni en propostes improbables. Uns segons Pactes de la Moncloa, subscrits per un govern i una oposició igualment ben disposats per atendre el més urgent és l'única nova política a la qual podem aspirar. Després de veure què ha passat al Regne Unit, no és poca cosa.

Victoria Camps és filòsofa.