Zel policial

Mentre el Parlament s'afanyava a reduir a l'estat laical el prebost de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, els Mossos d'Esquadra estaven embrancats a identificar periodistes massa ben informats. La policia catalana no podia quedar darrere del Cos Nacional de Policia, pel que fa a feina ben feta. Els portaven avantatge. En ple Sant Joan, dos agents de policia es van personar a la seu madrilenya del diari digital Público per demanar les cintes que recullen les converses que es van fer a l'octubre del 2014 entre el destituït De Alfonso i el vigent i en funcions ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. En les sucoses cintes es parla de ferir polítics, presumptes filles secretes d’expresidents i es fa un tractat sobre com dosificar informació per desacreditar els líders independentistes. Tot un manual sobre com utilitzar els diners públics per practicar guerra bruta privada contra els adversaris polítics.

Lògicament, els agents que es van personar al Público se’n van anar amb les mans buides: no els van lliurar els enregistraments, ja que no tenien cap ordre judicial per requerir-les. Un petit detall, fonamental en un Estat de dret, per molt mal que els faci als devots de la llei mordassa. Tot va quedar en una decisió en calent ministerial. Era fruit de l’afany posat per un titular d’Interior molt desacreditat —i que ja hauria d'haver dimitit— per un historial llarg i penós. Fernández Díaz volia saber qui era el “traïdor”, qui havia enregistrat les converses entre dues persones soles en un despatx, ni més ni menys al despatx del màxim responsable de la seguretat de l’Estat… Però es tracta d'un ministre de l’Interior peculiar. Sota el seu mandat s'ha engegat un departament que presumptament genera munició semiapòcrifa contra els líders del secessionisme català. Doncs, bé, aquesta era la situació quan, salvant tots abismes existents, els Mossos van desenterrar a Barcelona mètodes encaminats a buscar el traïdor, prescindint de l'incòmode requisit de les ordres judicials.

Enfadats per la presència de periodistes en la batuda contra la màfia xinesa que els agents estaven duent a terme dimarts passat a Barcelona, la Divisió d’Afers Interns (DAI) va començar a fer, pel seu compte, un escorcoll als periodistes presents en una festa a la qual no havien estat convidats. Mentre complien la seva comesa els agents que participaven en el dispositiu contra la màfia xinesa, els d’Afers Interns, de manera diligent, fan fer fotografies dels DNI dels periodistes i els trucaven als mòbils, ja que els havien demanat prèviament els números als reporters, per comprovar que no els havien enganyat. Sense ordres judicials; sense haver-hi gat amagat. El fi justificava els mitjans. L'objectiu era trobar el mosso traïdor que havia avisat la premsa.

El Departament de l’Interior va condemnar aquesta recopilació de dades feta amb tant cura per la DAI. De moment, no obstant això, no consta que al marge d’aquesta “condemna” s'hagi obert cap investigació. De fet, el procediment que es va fer servir per fer l’escorcoll dels periodistes recordava bastant el “càsting” de manifestants que van organitzar els Mossos durant el conflicte de Can Vies a Barcelona. En aquella ocasió, el maig del 2014, van obligar-los a vestir-se amb diverses peces de roba i van fotografiar un nombrós grup de persones que havien prèviament “encapsulat” després de la manifestació al centre de la ciutat. Va ser una maniobra confusa de “retenció” amb escassos aspectes de legalitat.

Ara ha estat Afers Inters qui ha aplicat el mètode per trobar un xivato. Però, esclar, la DAI no té credencials gaire bones. Ha estat incapaç després d'anys d'investigació de trobar l'escopeter que va disparar i va provocar la pèrdua d'un ull a Ester Quintana. Quatre anys i mitja dotzena de versions després de l'incident, que va passar durant la vaga general del 14 de novembre del 2012, la DAI va ser incapaç d'assenyalar al jutge qui havia disparat. O sigui que el “traïdor”, l'autor de la xivatada als periodistes, pot dormir tranquil pel que fa a l'eficàcia de la DAI.

Conforta saber que no tothom en la policia catalana està d’acord amb actuacions com les de dimarts passat. Però n’hi ha —aquí i a Madrid— que semblen fascinats més pels mètodes que per la intel·ligència de Fouché.