Segones parts

Més enllà de la por a les turbulències del Brexit o del possible efecte distorsionador d’unes enquestes desbocades, el més significatiu de les últimes eleccions ha sigut el càstig que ha rebut Ciutadans per haver flirtejat amb la idea de facilitar el govern al PSOE. Per a molts dels seus anteriors votants, Ciutadans no era més que la cara incorrupta del PP, i ni se’ls havia passat per la imaginació que aquest invent poguera servir per a atorgar el poder a l’esquerra. Vist que la possibilitat existia, ara han rectificat. La resta no ha canviat tant.

Al País Valencià, fins a un cert punt, les coses han anat per l’estil. El PP ha recuperat dos diputats —un de nou i un d’arrabassat al PSOE— i percentatge de vots (no en excés), i Ciutadans n’ha perdut una mica. La idea que la coalició a la valenciana entre Compromís, Podem i EU podia disputar la primacia al PP en unes generals s’ha revelat com una il·lusió primaveral (també ací les enquestes han patinat a la gana) i, de fet, la coalició ha perdut vots. Al contrari que en l’aritmètica, en política l’heterogeneïtat dels sumands pot alterar la suma. Per se, Compromís ja és una coalició prou complicada, i els altres tenen els seus propis problemes, i l’acrobàtica autoconfiança de Podem no n’era el menor. D’entrada, fa la impressió que la barreja ha desenfocat massa el discurs. Compromís, que era l’única força amb possibilitats reals de créixer i amb alguna cosa substantiva a oferir a la ciutadania, s’ho hauria de fer mirar.

S’ha ressaltat, amb raó, que, amb aquest resultat, la suma del PP i Ciutadans guanyaria unes eleccions autonòmiques. El pacte del Botànic és, doncs, una flor d’hivernacle? Extrapolar els resultats d’unes eleccions generals a unes autonòmiques és equívoc, sens dubte, però l’avís hi és. Hi ha qui perd ímpetu i hi ha qui recupera posicions. El govern de la Generalitat té un problema gravíssim heretat de la mala gestió anterior (la del PP, dit siga de pas): una liquiditat molt precària, i amb el PP en el govern central, que és el més probable, no cal esperar ni que millore el finançament ni que es faça cap concessió estatal als interessos dels valencians. Ni corredors mediterranis, ni res d’aquest color. Així, és il·lús demanar millores enlluernadores, només una bona gestió dels pocs recursos existents. Sense RTVV, els mitjans per a esbombar els possibles èxits del nou govern també escassegen. Es diu que els nous governants han trobat tota mena de proves que el govern anterior era, de lluny, la sucursal del PP més corrupta d’Espanya i que han tingut la cortesia de no destapar-ho tot. Si és així, em sembla una condescendència equivocada. No és cert que la corrupció no passe factura o que el PP ja l’haja amortitzada. Sense l’evidència de l’enorme corrupció del PP valencià, Ximo Puig no seria president de la Generalitat. Han fet massa mal. La gent ha de saber fins a quin punt n’han fet. Cal passar comptes, i després cal provar, entre tots, d’auspiciar una nova cultura ciutadana i també d’estendre una nova cultura de país, més propositiva i exigent, i també més dialogant. De moment, tot és massa precari.