Messi contra el vell Xile

La final de la Copa Amèrica entre Argentina i Xile dependrà molt de Messi. Fins avui, amb totes les reserves perquè Argentina no es va mesurar a grandíssims rivals, veig que hi ha una comunió entre aquest Messi i Argentina que no s’havia donat abans, sobretot perquè Messi està en un moment en el qual ha absorbit tot el joc i se sent amo del joc, coneix més els secrets, participa en llocs amb una eficàcia notable on abans no marcava grans diferències, té una participació diferent en el joc... El veig més integrat i amb més respostes i més rebel·lia perquè té més seguretat, més aplom.

Cal veure també quines coses li genera el partit i el rival. Amb tants components en una final en l’emocional i el psicològic, és difícil de saber. Però és clar que la participació de Messi en aquests partits de la Copa Amèrica ha estat escandalosament superior a la seva producció. Abans feia gols decisius, jugades esporàdiques que eren caps per lligar, però la connexió que té avui amb el joc està en una altra dimensió, en tot el seu repertori: cabrioles, tirs lliures, influència ofensiva, minuts en els quals es tira enrere i gesta jugades..., malgrat que Argentina no té les condicions òptimes para això, perquè els laterals argentins no tenen una participació tan marcada. Són més laterals d’un contra un, de marcar, de gestar el seu sector.

Com més associacions hi hagi, més societats i alternatives per Messi en el joc, més pot obrir camins. El lideratge que té en el joc és evident. L’assumpte també és que la presència de Banega, que se li acosta, els desmarcatges d’Higuaín... tot això ajuda. L’equip ja anunciava que faltava alguna cosa i que havia de jugar per als seus millors jugadors. L’equip que té el millor jugador ha de tenir un joc a imatge i semblança d’ell. El joc és per als jugadors i a partir d’aquí ha d’afavorir les seves condicions. En una Argentina que contraataca, Messi intervindrà i les seves genialitats seran molt més fugaces i dependran d’altres circumstàncies del joc. Amb una Argentina que domina i que s’associa, i amb un Messi que rep amb freqüència en els últims 30 metres, les probabilitats que tingui un bon partit i el guanyi pujaran. Martino ha anat acomodant les condicions perquè Messi estigui bé i pugui rendir com està rendint.

En canvi, Xile ha anat de menys a més, després que el segon partit fos una frontissa. Amb Bolívia, en el 2-1, en aquell penal inexistent, va trobar el resultat i va ser un efecte desfibril·lador per classificar-se i començar a pensar de nou que podia trobar-se amb el vell Xile, o almenys amb un de rendiment similar. És un equip que té volants com Vidal, Díaz i Aránguiz que maneja els temps malgrat que l’equip és vertiginós. I Arturo Vidal i Alexis Sánchez demostren que van creixent.

En el cas de Vidal, l’aportació de Guardiola en indissimulable. Sempre ha estat un jugador amb caràcter, un tot terreny, però està molt més precís en algunes decisions, en la tinença de la pilota, en el moment d’arribar a l’àrea, en la reculada, a saber els llocs on ha d’aparèixer... Guardiola li va donar uns ingredients futbolístics i tàctics que el van fer més jugador i ell els va assimilar com els assimilen els grans jugadors, molt ràpid. Després veurem com Xile es porta amb el tema de la reducció d’espais, com defensa en certs llocs, com defensarà Messi, si es dedicarà a defensar-lo individualment o en zona...

Xile no és el resultat d’una casualitat. És la gestió de 10 anys, la recerca de passar per diferents entrenadors amb un perfil similar, adequant l’entrenador als jugadors que tenen, que és una cosa molt intel·ligent. No només bons entrenadors, sinó entrenadors que tinguin el mateix ideari perquè en poc temps de treball pugui amortitzar bé. Em sembla un encert triar un entrenador que sigui un continuador.

Espero un partit atractiu entre Argentina i Xile, amb el pensament lògic d’una final, amb el pensament del jugador que és conscient. Crec que a futbol cal jugar-hi amb aquest punt de passió amateur, d’inconsciència. Quan un és més conscient es perd aquest punt de frescor, i en la majoria de finals passa això. És tant el que està en joc que de vegades pot més això, el pànic escènic, el temor a equivocar-se, que la recompensa quan un és més atrevit. En les finals surten partits amb més prudència. En aquest cas són dos equips que tenen una línia de joc a favor de l’atac, busquen tenir la pilota i atacar. Així que esperem un partit bonic, atractiu. A gaudir.