La violència intangible

“Quan acabis, m’aviseu? És que no puc...”, va dir en sortir de la sala una de les assistents al debat Laberinto legal, organitzat per Origen, un observatori per la igualtat de gènere en els informatius televisius. El que no podia suportar era una fotografia que il·lustrava una peça sobre la violència masclista que vaig projectar. Però no només això, tampoc va agradar a moltes de les assistents, la majoria dones, periodistes, investigadores, advocades o persones que sofreixen o han sofert la violència masclista, els múltiples detalls en els textos, que només tractem el problema quan arriba l’assassinat o que siguem els periodistes de successos els qui cobrim aquests crims, explicats moltes vegades com a anècdotes.

Com hauríem d’abordar la violència masclista als mitjans? “És tan intangible que sembla inevitable, i s’assumeix amb resignació”, es va queixar l’advocada Laia Serra, membre del col·lectiu Novembre Feminista. Rubén Sánchez, psicòleg de l’Oficina d’Atenció a la Víctima als jutjats de Barcelona, va descriure una realitat diària, generalment absent a la premsa, marcada per l’escassetat de recursos, coneixement i, de vegades, sensibilitat. Va parlar de mesures cautelars “que es prenen a la babalà” i va retreure els “defectes greus” que es donen en l’avaluació del risc.

Com a exemple, va explicar el cas d’una dona amb una ordre d’allunyament que la seva exparella havia infringit tres vegades. Una d’aquestes vegades el va trobar al menjador de casa seva; una altra, masturbant-se davant de la seva porta, i una tercera, caminant per la zona. Ella va anar al que hauria de ser la salvació: la justícia. La jutgessa va considerar que la solució era ampliar la distància d’allunyament, de 500 a 1.000 metres.

“M’escandalitzo del material que podeu trobar en un tríptic i del que hi ha a la realitat”, va aprofundir Sánchez. Una idea que es va plasmar amb el testimoni d’una assistent a la xerrada que havia sofert violència masclista. El seu agressor, que havia complert condemna, tornava a ser al carrer i li havia jurat que no pararia fins a matar-la a ella o al seu fill. Fa no gaire un home encaputxat va entrar al portal de casa seva. Ella creu que és ell, però no hi ha manera de demostrar-ho. “Tinc projectes, la meva vida segueix endavant”, va dir, ferma, però conscient que el pot trobar en qualsevol cantonada. “Qui pot ajudar-me? Ningú”, va concloure.

Les crítiques als mitjans es van refermar per coses com explicar que en la majoria de casos d’assassinat no hi ha denúncia prèvia. “Això és passar-li la responsabilitat a la víctima”, insistien. “Quan s’atrevirà la fiscalia a investigar per què es retira una denúncia?”, va afegir Sánchez. Serra va retreure la tendència a reproduir tòpics, com per exemple que una dona forta, que surt i explica el calvari que ha viscut, sembla menys víctima. O que no s’expliquin casos positius de superació.

Moren o les maten? Els titulars immediats cremen també els qui els llegeixen. Per què els mitjans no titulen amb més intenció? La presumpció d’innocència, sobretot quan s’acaba de cometre el crim, condiciona necessàriament la premsa. Però una vegada és clar, podem usar indistintament matar o assassinar, encara que penalment hi hagi diferències? O parlar de feminicidi? La investigadora Sonia Herrera va criticar que el món judicial imposi el seu vocabulari.

També va arribar el torn dels detalls. Informativament, podem prescindir de com un home mata una dona? O de com la maltracta? De quantes vegades ho fa? Si l’agredeix davant dels seus fills? Tot sol? Armat? A cops? “És donar idees”, va criticar Herrera, que va assegurar que estan detectant que en algunes zones on no es feia comencen a atacar les dones amb àcid, després que s’hagi explicat en els mitjans.

La lletrada Serra va al·ludir al contagi quan es parla d’un assassinat masclista. Cosa que va rebatre enèrgicament la periodista Pilar López, especialitzada en temes de gènere, dient que avui dia no està demostrat. I va defensar que és un èxit que en els mitjans s’expliqui, encara que va demanar que s’acudeixi als experts per contextualitzar.

El periodista i professor de la UAB Xavier Giró, moderador de la taula, va llançar la idea que en els mitjans hi hagi seccions especialitzades en els problemes que afecten la dona, com la que té la BBC, batejada amb el nom de Drets de les dones. Ho veurem aquí?

Després de rebre dures crítiques, vaig pensar que hi ha coses que hem de canviar. Però també que hi ha coses que fem bé. Com quan no hi havia xifres oficials, i la periodista, llavors d’El País, Charo Nogueira va començar a fer recomptes de dones assassinades. O quan la secció de “Sociedad” va assumir la violència masclista com un dels seus temes bandera. També me’n vaig anar amb la idea que hem de parlar més amb els qui ens critiquen: escoltar i ser escoltats.