Anohni i El niño de Elche polititzen el Sónar

És ben sabut que el Sónar no és només un festival hedonista, però aquesta realitat es va manifestar ahir en tota la seva extensió amb les actuacions carregades d'intenció i explícita ideologia d'Anohni a la nit i del Niño de Elche a la tarda. El primer va presentar Hopelessness, el seu desembarcament en l'electrònica ja acceptant la seva identitat femenina, un fascinant passeig per la reivindicació d'una societat menys vigilada i més respectuosa en la qual ni tan sols Obama, la que va ser la gran esperança blanca dels progressistes, surt ben parat. Escortat per Hudson Mohawke i Oneothrix Point Never, els seus enllaços al món digital, va obrir amb Hopelessness per seguir amb 4 Degrees i Watch Me, inici d'un recital en què la delicada veu d'Anohni, abans Anthony, va deixar clar que no vol ser encasellat només com una veu que es dol líricament. El segon va portar al Sónar fins al dolor. Perquè dolor va produir l'espectacle de El Niño de Elche amb Los Volubles al Sónar Complex. Allà van desplegar una actuació dura i ideològicament explícita que va abordar tant el tema dels refugiats i la seva fugida cap als nostres inferns com el del sexe i la identitat. A més de la seva fenomenal actuació, els directes de Mikael Seifu i Kode 9 van arrodonir una estupenda jornada diürna.

I dir estupenda pot semblar banal considerant que El Niño de Elche va encerclar amb concertines les retines dels espectadors que van omplir el seu escenari. Repetint frases amb una intensitat parella al so repetitiu i agressiu que els seus músics extreien dels ordinadors, les imatges dels emigrants naufragant, creuant fronteres o morint a la platja davant la mirada buida dels banyistes, es clavaven a l'ànima. I molt especialment la mirada perduda de víctima d'un detingut emmanillat, quan veia acabat el seu somni d'una vida millor. Sí, eren les imatges poc estilitzades dels telenotícies, però la ferocitat del so electrònic i de la veu del Niño cridant “la por protegida com a zona protegida per la por” augmentaven la intensitat d'alguna cosa que a força de ser vista a les sobretaules sembla condemnada a perdre sentit.

Igualment van fascinar Kode 9 junt amb l'artista visual Lawrence Lek. El so era inaprehensible, ja que no hi havia cap pauta i podia combinar baixos que ressonaven amb melodies senzilles que semblaven escapades d'un Casiotone. Una barreja dissímil i per això inquietant. Per rematar la sensació, les projeccions mostraven un punt de vista en primera persona, propi de vídeo jocs de guerra, en els quals l'espectador era un ortòpter passejant per espais interiors en els quals el buit era el rei. I a sobre del desassossec, les imatges no tenien la perfecció d'un Rainbow Six Siege, sinó que buscaven una desitjada imperfecció de vell videojoc. Passat, futur, tòpics que cauen i fronteres que romanen. El Sónar.