L’esperança per bandera

L’àrbitre del partit, Munuera Montero, va xiular el final del partit i El Sadar va bramar d’èxtasi. Osasuna agafava avantatge. A una cantonada de l’estadi, els 450 seguidors que s’havien desplaçat fins a Pamplona no cessaven: “Girona, Girona!”. La derrota enfanga el camí fins la Primera Divisió, però els aficionats reconeixien l’esforç del partit. El proper dissabte (19.00, C+ Liga2), a Montilivi, es decidirà l’última plaça d’ascens.

“El resultat és bo. El firmava a l’inici del partit”, admet en Daniel Sagrera a les afores d’El Sadar un cop acabat el partit. Al seu costat, en Roger, el seu company de viatge, assenteix: “Podem tenir esperances per a la tornada. El partit ha estat difícil, i el resultat és perfecte”. El gol de Kiko Olivas pot tenir un valor majúscul si el Girona recupera en el partit de tornada la solidesa defensiva. A la conversa s’hi afegeix en Lluc Salellas, diputat de la CUP a Girona, que ha format part de l’expedició. “És que El Sadar és molt Sadar”, comparteix, “i l’afició navarresa és fantàstica. Jo m’hi sento agermanat”. En Daniel, amb presses per no perdre l’autocar de tornada, hi coincideix: “Canten tots a una, a capella. És realment impressionant”.

Part de la recepta per capgirar el marcador passa per convertir Montilivi en una olla a pressió, en un cultiu de passió desfermada, tal com va viure’s el partit a Pamplona. “A l’estadi no hi seré, però ens hi hem d’abocar. Animarem des d’allà on siguem”, reclama Salellas, que té una reunió de la Diputació poques hores després d’arribar de la capital de Navarra a les sis del matí. “Tractarem temes de transparència”, explica. Les entrades pel partit de tornada van exhaurir-se al cap de poc de posar-se a la venda. Montilivi estarà ple a vessar. “Nosaltres volíem anar-hi, però al quedar-nos sense localitat, vam decidir venir a Pamplona”, justifiquen en Dani i en Roger.

L’empenta dels aficionats a l’estadi gironí no ha estat constant durant la temporada. Quan l’equip deambulava per la zona baixa, a mitjans de lliga, el camp tenia un aspecte ben diferent del que es viurà contra Osasuna. “A l’octubre i al novembre no hi havia ningú”, assegura en Martí Sala, embolcallat en una bandera amb l’escut de l’equip català –“som socis, eh”, aclareix–. Al seu costat, una altra sòcia, la Neus Bonell, confirma les seves paraules: “Hi anàvem sempre, fins i tot quan patíem fred. Érem pocs”. Les seves perspectives són optimistes. “A Girona, podrem guanyar. No tornarà a passar el que va passar l’any passat, n’estic segur”, vaticina el jove aficionat. “Diuen que a la tercera va la vençuda, no? Pujarem sí o sí. El resultat de l’anada no és dolent”, afegeix la Neus.

Amb la majoria de seguidors fent camí cap a Girona –“venir ha valgut la pena, però demà treballo”, explica en Martí–, un McDonald’s de la vora es converteix en el centre de trobada dels aficionats gironins que fan nit a Pamplona. No hi ha males cares ni recança pel partit. Al costat d’una trentena de joves que masteguen menjar ràpid, un grup reduït de jubilats valora la nit. “És un resultat molt bo”, diu un d’ells. “Però l’àrbitre, molt malament”, afegeix el del costat. La conversa desprèn seguretat en l’equip, però per sobre de tot, orgull. “És que sóc accionista del club”, aclareix un dels homes entre riures. “I ell és el pare del segon entrenador”, comenten mentre assenyalen un dels membres de la colla. Dissabte seran a l’estadi, juntament amb els 9.200 espectadors que volen viure el primer ascens de la història del club. Girona arbora l’esperança.