Sobiranisme

La voluntat de sobirania uneix els ‘partits del dret a decidir’, els que sense apostar per la independència recolzen celebrar un referèndum en tota regla. Una manera de retrocedir i tornar a començar

El moviment independentista compta amb un glossari de paraules i expressions que es succeeixen sense que amb prou feines ens n’adonem. Les paraules no són innocents, menys encara quan les manipula un discurs polític carregat d'intencionalitat. Fer caure un vocable per posar en circulació un altre no és mai casual ni anecdòtic. Respon a conjuntures noves, al reconeixement no explicitat d'errors, a la necessitat d'emfatitzar uns aspectes en detriment d'uns altres. En política es treballa amb idees i aquestes són, per definició, abstractes. El significat de les mateixes és voluble i inconstant, són paraules que estan en boca de tots però cadascú les entén a la seva manera o canvien de sentit a mesura que els fets o les persones les utilitzen segons la seva conveniència.

Al principi de la Transició, a Catalunya hi havia escassos independentistes i un munt de nacionalistes. Abraçar la idea de Catalunya com a nació formava part del principi democràtic. Entre nosaltres, el nacional va deixar de ser un terme vilipendiat per la seva identificació amb un Estat repressor i es va convertir en l'atribut de tot el que era i es constituïa com específicament català. En el terreny polític, ser nacionalista no ha estat exclusiu de l'esquerra ni de la dreta, expressava la catalanitat de gairebé tot l'espectre polític, des de CiU i ERC fins al PSC i ICV. De l'autoconcepció de Catalunya com a nació va sorgir el dret a l'autodeterminació proclamat al Parlament català en múltiples ocasions amb l'assentiment d'àmplies majories.

Curiosament, el nacionalisme va començar a caure en desús a mesura que el procés anava afirmant-se com a força hegemònica. Els que l’empenyien eren menys nacionalistes que independentistes, un concepte més potent, menys ambigu i que té l'avantatge de no carregar amb les connotacions negatives que acompanyen tot nacionalisme. Encara que estigués mancat del poder que confereix un Estat propi, el nacionalisme català no escapava a les acusacions d'exclusió, egoisme, etnicisme i xenofòbia inherents als estats nacionals. Per evitar associacions inoportunes, alguns dels polítics i intel·lectuals amb més pedigrí independentista van començar a desfer-se de l'atribut de nacionalistes per proclamar-se només independentistes. Una cosa similar va passar amb el dret a l'autodeterminació, impropi per a Catalunya. Va aparèixer aleshores l'invent del dret a decidir. Una expressió gramaticalment aberrant, però socialment afortunada. Quina persona democràticament assenyada podria oposar-se a una cosa tan elemental per a la llibertat com la voluntat de decidir per compte propi?

No obstant això, en els últims mesos, diria que amb l'adveniment a la presidència de Carles Puigdemont, fa l'efecte que el terme idoni no és independentisme, sinó sobiranisme. La voluntat de sobirania uneix els “partits del dret a decidir”, els que sense apostar per la independència recolzen la celebració d'un referèndum en tota regla. Tots ells reivindiquen Catalunya com a subjecte polític, un subjecte capaç de decidir el seu futur, un país sobirà. Són sobiranistes.

Unes declaracions recents de Puigdemont a Madrid ratifiquen el que dic. Sense deixar de reafirmar que el procés no es desvia de la ruta prèviament traçada, el President considera la possibilitat d'una consulta que permeti escollir entre la independència i un estat federal. Ningú pot ignorar que aferrar-se ara a la negociació d'un referèndum pactat significa retrocedir i tornar a començar. Si, a més, aquest referèndum planteja escollir entre independència i federació, serà imprescindible contrastar tots dos models i propiciar un debat que, per estrany que sembli, no s'ha produït en un país dividit en dues parts gairebé iguals.

El meu amic i col·lega Joan Vergés defensava en un llibre recent, La nació necessària, que només el nacionalisme justifica la demanda d'un Estat per a Catalunya. Com a argument filosòfic, val. Però des de la raó conjuntural de mantenir viu el procés independentista sense fer massa el ridícul, l'estigma d'un nacionalisme reivindicat més aviat és una molèstia. Per la seva banda, la independència és un objectiu cada vegada més eteri i menys probable, almenys en el futur immediat previst. A l'única cosa que els independentistes no poden renunciar per mantenir un mínim de coherència amb ells mateixos és al mal anomenat dret a decidir, a aconseguir un referèndum encara que això signifiqui tornar a la casella de sortida. El referèndum, segons el parer dels sobiranistes, ratificaria Catalunya com a subjecte polític, encara que, com jo crec, el guanyessin els partidaris d'una solució federal. La confrontació quedaria ajornada fins a moments més feliços i podríem començar a ocupar-nos de assumptes políticament més peremptoris com són tots els problemes socials

Victoria Camps és filòsofa.