Educats a la tribu

"Em pinto els cabells, la meva mare no em deixa que em pinti els cabells", canta l'Índia, de quatre anys, des d'un escenari improvisat en una plaça del barri del Poble-sec, de Barcelona. Està envoltada de nens, els seus amics i companys del grup de criança on s'educa. "Babàlia neix el 2011 com un projecte de criança en el qual diverses famílies, mares i pares ens ajuntem per compartir la criança dels nostres fills", explica Julia Le-Senne, de 27 anys, i mare de l'Índia. El model educatiu, el tipus d'acompanyament (més emocional i proper) o l'escassetat de places a les escoles bressol públiques i els preus de les privades impulsen l'interès per aquest mètode pedagògic. La criança compartida ha despertat especial interès després que la portaveu de la CUP, Anna Gabriel, declarés que donava suport que els nens fossin educats “per la tribu”. "Les famílies convencionals són molt pobres i enriqueixen poc", va afegir la política. Els sectors més conservadors de la societat van criticar amb duresa no només les paraules sinó també el model d'educació que proposava.

“Educar en grup és el que sempre s'ha fet. Aquest model pot funcionar, però apareixen dos problemes. El primer, si no es prepara bé els nens per a les etapes educatives posteriors. El segon, que aquests projectes funcionin com a escoles bressol encobertes”, expliquen des de l'ACEIM (Associació de Centres d'Educació Infantil de Madrid). A Espanya, segons la base de dades d'educació alternativa Ludus, hi ha uns 130 grups de criança. “Només a Barcelona —Catalunya és una regió molt activa en aquest model — n'hi deu haver uns 30”, explica Le-Senne. "És una cosa que en realitats'ha estat fent tota la vida", afegeix la mare de l'Índia.

Mentre l'Índia canta, la seva mare i el seu pare cuinen. Babàlia ha organitzat una fideuà popular al barri. Si uns progenitors s'encarreguen del menjar, d'altres ho fan de la cura i la supervisió. També s'han organitzat per triar les educadores dels seus fills i prenen decisions en comú sobre la formació dels nens. Es defineixen com un grup de criança compartida.

"Las famílies no viuen juntes, però estableixen un vincle més profund, una relació", explica Martine Mancini, de 31 anys, educadora de l'Índia. Mancini i una altra companya s'encarreguen dels nens, de 9.00 a 16.00, en un local del barri, cedit per l'associació La Base, on organitzen diferents activitats. També surten: els nens de Babàlia van un dia a la setmana a un centre de dia de persones grans, "a jugar amb els avis", diu l'Índia. Els pares paguen 220 euros al mes (una escola bressol val de mitjana uns 400 euros), i cada dia, una de les vint famílies del grup cuina (menjar ecològic) per a tots els nens. També s'organitzen per recollir els petits i sortir amb ells. "Acordem el model d'educació, la línia pedagògica, les vegades que volem que surtin... A més, és molt bonic veure la confiança que tenen totes les criatures en el grup de pares", comenta Le-Senne. Al principi, els pares feien torns perquè cada dia un d'ells estigués amb el grup. Van deixar de fer-ho perquè els seus respectius fills es posaven massa carinyosos. "Babàlia és un grup de criança perquè hi ha un model educatiu comú", afegeix la mare. 

"Fa més de 30 anys que educo nens. Els menors en grup i amb una estimulació adequada, creixen molt", explica Adela Coello, vicepresidenta de l'ACEIM i directora, des de fa més de tres dècades, de l'escola privada infantil Nanos a Madrid. Però afegeix que "caldria valorar el seu procés de formació i si el nen arriba a l'escola en el mateix punt que la resta". "Això no és que falli la tribu, sinó que la societat potser no està preparada. En altres èpoques ja hi ha hagut intents i alguns no han funcionat. De base, no em sembla una mala idea, però caldria vigilar que aquests grups compleixen els mateixos requisits que ens demanen a la resta de centres perquè no s'acabin convertint en escoles bressol encobertes", incideix la directora de Nanos.

"No entenc per què ens tanquem una possibilitat que simplement és diferent", diu Carolina del Olmo, filòsofa, directora cultural del Cercle de Belles Arts, i autora del llibre ¿Dónde está mi tribu? (2013). "La gent s'escandalitza quan sent parlar de la tribu, però és evident que hi ha un problema amb la família nuclear moderna", continua Del Olmo. Es refereix a la llar on conviuen mare, pare i fills. Considera que les idees i els valors associats a la família estesa, el barri o el poble (practicats per la generació dels nostres avis), s'han erosionat. "Recórrer a una escola, amb persones que ni trien ni coneixen, o tenir una mainadera perquè cuidi els nens tot el dia es considera actualment normal. Els pares només estan amb els seus fills dues hores al dia i creuen que això és normal. En canvi, un grup de criança els sembla una bogeria", afegeix Del Olmo. 

Le-Senne, de Babàlia, opina que la societat actual tracta els fills amb cert sentiment de propietat i com a conseqüència la responsabilitat de criar els nens recau exclusivament en els pares. La tribu considera aquesta tasca com a global: "Els nens són el futur", diu Le-Senne. Una idea base és l'anomenada educació lliure, un model pedagògic basat en el respecte, la confiança, l'acompanyament emocional i les conseqüències lògiques –en substitució del premi o del càstig extern–, que comparteix fonaments amb els mètodes Montessori, originari de finals del segle XIX, o Waldorf. A Anglaterra, l'interès per l'escoles Montessori ha crescut un 65%; el príncep Jordi va a una d'aquestes escoles. Als Estats Units, en els últims 15 anys, han obert més de 300 escoles públiques que apliquen principis Montessori, segons una investigació de la Universitat de Yale. "Els nens són en un lloc on els acompanyen amb més amor i respecten els seus processos d'aprenentatge, sense pressionar-los", explica la Pam, mare d'un altre dels petits de la tribu del Poble-sec, que es mantindrà unida fins que els nens facin sis anys. A aquesta edat, els nanos obligatòriament han d'estar escolaritzats. Però ja comencen a sorgir llocs com l'escola El Roure, a l'Alt Penedès, que ofereix formació lliure fins als 16 anys. 

La inquietud per aportar un altre tipus d'educació mou molts pares. Marta Monaster, mare de dos fills, forma part de la Tribu d'Arganzuela, un grup de pares connectats i que es donen suport al barri de Madrid que dóna nom al clan. "Tenim una xarxa de suport i una vida comuna. No fem criança compartida perquè no estem tan organitzats. Per practicar això no cal anar a viure al camp", explica. L'estereotip que s'ha creat pel que fa a aquests grups, que molta gent ha volgut assimilar a les comunes dels kibutz israelians (retirats de les urbs, conreant i vivint junts i amb un model educatiu que no va prosperar), no encaixa en el model de criança compartida en una ciutat.

Alguns nens segueixen cantant, amb el micro a la mà, a la plaça del Poble-sec. L'Índia està pintant amb guixos a terra, al costat d'una parada plena de robeta i sabates, cedides per les famílies i que es venen per un o dos euros. "En lloc de comprar-ho tot nou, reutilitzem les coses i amb els fons donem suport a Babàlia", explica la mare de la petita. I afegeix: "Hem perdut part del nostre clan, per això hem de buscar la tribu".