La reencarnació de CDC

Como saben, la reencarnació és una creença comuna a la majoria de les religions orientals segons la qual, després de la mort d'un individu, la seva ànima (o ment, o consciència, o energia...) reneix allotjada en un altre cos material, amb un aspecte físic diferent. Encara que és un concepte estrany a les ciències socials, no se m'acut cap altre de millor per descriure allò que pretén fer Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) d'aquí al proper mes de juliol: una immolació controlada de l'actual i maltractat cos polític, amb el propòsit i l'esperança que l'esperit del partit, el seu llegat positiu —allò que Artur Mas anomena la seva “història d'èxit”— es materialitzi en una estructura organitzativa nova i diferent, lliure de les xacres i les cicatrius del passat, capaç d'iniciar un altre cicle de vida política d'algunes dècades de durada.

Davant l'explicitació d'aquestes intencions, alguns observadors han adoptat el mode queixós: Convergència ja no és ni tornarà a ser la d'ahir, el seu camp de joc s'ha empetitit, perd transversalitat ideològica a borbollons, etcètera. I sí, resulta indubtable que la CDC de 2016 és molt diferent de la de 1987 o fins i tot la del 2005; i no hi ha dubte que ha perdut transversalitat ideològica.

Per calibrar-ho, els proposo un petit exercici de política-ficció. Suposem que el PSOE, instal·lat al govern, hagués decidit un dia —per exemple el 2010, quan Rodríguez Zapatero es va veure acorralat per la troica— fer un cop de timó al seu rumb ideològic-programàtic de les tres dècades anteriors, i propugnar la nacionalització de la banca i dels mitjans de producció, la sortida de l'OTAN, el rebuig del deute extern, etcètera. No només propugnar-ho, sinó començar-ho a fer des del poder. En tal hipòtesi, no hauria perdut el PSOE centralitat ideològica, i sofert la desbandada de milers de quadres, desenes de milers de militants, milions de votants...?

Doncs bé, el gir ideològic de Convergència a partir del 2012, el ràpid viratge des de l'autonomisme i el peix al cove fins a l'independentisme i la col·lisió amb el poder estatal, és tant o més arriscat, rupturista i dramàtic que aquell que he imaginat per al PSOE en el paràgraf anterior. Com volen que no provoqui pèrdua de centralitat, descens de transversalitat, deserció de quadres, afiliats i electors? Sincerament, i donada la magnitud de la metamorfosi convergent en menys de quatre anys, els danys soferts em semblen lleus.

Més encara perquè la Convergència clàssica, o ortodoxa, o pujoliana, havia portat la condició de partit catch all, que tot ho enxampa, fins a un cert paroxisme. Tal vegada molts lectors ho ignorin o ho hagin oblidat, però en aquell partit van cabre des de franquistes reciclats (l'exprocurador a Corts Josep Gomis, o l'inefable exalcalde de Camarles, Primitivo Forastero) fins a veterans i combatius comunistes (com l'exedil de Balaguer Gregori Gallego) passant per nàufrags del Centre Català, de la UCD, del CDS, del PI, fugitius d'Esquerra, catalanistes montserratins de missa i tortell, joves tecnòcrates liberals, sobiranistes de tota la vida (el sempitern alcalde de Solsona, Ramon Llumà...) i altres forjats a la JNC, etcètera, etcètera.

Desplaçar una massa socioelectoral tan heterogènia des de les ambigüitats de Pujol fins a l'independentisme de l'últim Mas sense deixar esquinçalls pel camí era una pretensió il·lusòria, que cap dirigent assenyat de CDC hauria albergat. Aspirar a un 40% dels vots en un sistema de 6 o 7 partits, tres dels quals rivalitzen en l'espai independentista, és un somni impossible. La nova criatura política que neixi de la mort de Convergència, doncs, estarà redimensionada a la baixa i difícilment posseirà l'extrema diversitat ideològica de la seva antecessora.

El que és crucial per al seu futur, en tot cas, és que sigui capaç de substituir el paradigma de la gestió autonòmica pel de la construcció estatal; que sàpiga dotar-se d'una nova cultura organitzativa menys piramidal, menys carismàtica, més oberta i participativa; que pugui passar de la llarga “època dels triumvirats” (primer el format per Jordi, Pujol i Soley, després el compost per Artur, Mas i Gavarró...) a direccions col·legiades, rejovenides i que separin tant com sigui possible el partit i les institucions. Un partit independentista, sí, però obert als qui encara no ho són.

No serà fàcil, però tenen l'obligació d'intentar-ho.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.