Majúscula victòria de Lorenzo davant de Márquez sobre la línia de meta

Sí, Mugello era una marea groga. Però la festa, al final, no va ser amb ells. Quan Valentino Rossi va trencar el motor en la volta nou les seves esperances, fundades, es van esvair. I van començar a desfilar amb pas lent i capcot. Com el seu ídol. Que pensava que podia guanyar el gran premi d'Itàlia tants anys després. Que estava segur que, com a mínim, pujaria al podi. I seguia el pla establert: còmode perseguidor de Lorenzo, al capdavant, enganxat a la seva roda, veloç, i preparat per llançar l'atac en qualsevol moment. Fins que el motor de la seva M1 va dir prou. El mateix que li havia ocorregut al seu company d'equip durant la sessió matinal, li va passar a ell en carrera. Així que es va fer a un costat, va buscar el camí de tornada i, al mateix temps que negava amb el cap, es va acomiadar, un any més, del seu adorat Mugello, que va haver de rendir-se a una altra genialitat de Lorenzo.

La música va canviar. Però la carrera va seguir per al mallorquí, que havia fet una sortida magnífica i s'havia col·locat primer en amb prou feines uns segons. S'havia posat com a deures el dia anterior millorar la frenada. I de ben segur que ho va fer, perquè no va haver-hi manera que flaquegés ni una sola vegada a l'entrada d'aquesta primera corba tan crítica. Hi ha pocs pilots tan fins com Lorenzo. I tan constants. D'ell parla la seva taula de temps. I la seva traçada. Però també la seva moto. I la que pilotava aquest diumenge es movia ben poc, la qual cosa reflectix el treball que va fer amb el seu equip per trobar aquest equilibri.

Quan va perdre Rossi de vista –pura mala sort la de l'italià–, al de Yamaha se li va apropar un altre os: Márquez, tipus dur, capaç de gairebé qualsevol cosa per guanyar. El d'Honda va signar a Itàlia probablement la seva carrera més consistent de la temporada –Austin, apart, que ja se sap que el traçat texà sembla fet a la seva mida–, pel ritme, perquè seva va ser la volta ràpida (mancant quatre girs del final) i perquè, al marge dels errors en frenada a San Donato –comprensibles doncs per guanyar un polsim de velocitat punta, va renunciar a les ales, que li proporcionen certa estabilitat en frenada–, es va mostrar segur sobre la moto, encara que probablement assumeix massa riscos perquè són necessaris per pujar al podi i optar a la victòria.

L'un i l'altre, Lorenzo i Márquez, van signar el millor final de carrera de tot el curs. No en va va ser la primera vegada que es va veure un duel pel primer lloc des que va arrencar el campionat a Qatar, el març passat; la primera vegada aquest 2016 que la carrera no la gana el pilot que es porta la pole. S'havia convertit Márquez en l'ombra de Lorenzo, especialment des d'aquell gir en el qual va signar la volta ràpida (dues desenes de segon, una desena de separació entre tots dos a cada a pas per meta), i com ja havia comprovat que no l'avançaria al primer revolt, perquè totes les vegades que ho va intentar o es va passar o va quedar curt, va esperar a tirar les seves últimes bales en l'última volta, per a goig de qui mirava. Va provar a sortir de la primera chicane: a la corba quatre, a l'esquerra. Ecco! I va rematar al següent canvi de direcció: corba cinc, a la dreta.

Algú va poder pensar que Lorenzo es conformaria amb la segona posició. És el líder del Mundial. Va arribar la corba deu, i no ho va aconseguir. Tampoc a la 12, una corba llarga en la qual podria haver-ho intentat, però, no. Perquè llavors, va recordar que en 250cc es va treure de la màniga un avançament inversemblant davant De Angelis al canvi de direcció de les corbes 13 i 14, així que va provar: Bingo! La festa havia tornat a començar. Van pujar els decibels, entre altres coses perquè van ser a punt de tocar-se (i de caure) en més d'una ocasió. Sense saber com Márquez se li va posar per davant en arribar a l'última corba. Només li quedava l'esclat. I a la sortida d'aquesta corba 15 es va col·locar bé i va acabar guanyant la carrera per 15 mil·lèsimes de segon. Sort del seu Yamaha, que per primera vegada li dóna una victòria en una recta enfront d'una Honda. I meravellosa bogeria de final.

Al tercer graó del podi va pujar Iannone, que li va guanyar el duel a Pedrosa també en els últims dos girs. I també gràcies al motor de la Ducati, que és millor en velocitat punta i en acceleració que la RC231V, els pilots de la qual marquen la diferència.