Juanjo Giménez, primer espanyol que guanya la Palma d’Or de curtmetratges

Durant una setmana el cineasta català Juanjo Giménez ha gaudit del tracte que dóna el certamen de Canes als realitzadors de curtmetratges: “Aquest festival ens tracta com el que som: cineastes. Jo sóc un militant del curt. És més, el meu següent projecte també serà un curt, i passi el que passi amb Timecode no ho penso canviar”. I el que ha passat és que ha obtingut la Palma d'Or amb el seu film, de manera que es converteix en el segon espanyol que guanya aquesta Palma, un guardó que només havia obtingut Luis Buñuel, en el concurs de llargmetratges, amb Viridiana. De fet, Giménez el va recordar al final del seu discurs d'agraïment. Timecode era un dels 10 treballs seleccionats entre 5.008 aspirants.

A la sala de premsa, amb el premi a la mà, un diploma, va dir: “Jo ja he fet tres llargmetratges. Per mi, el curt és el present i el futur del cinema. I em sorprèn que quan es pregunta als cinèfils per les seves pel·lícules preferides, ningú se'n recorda. Per mi, per exemple, La jetée és un dels millors títols de la història del cinema”. Sobre si la Palma canvia els seus plans de futur, Giménez va assegurar: “No m'espero res a la vida, així que simplement visc i filmo”. A l'escenari va parlar de Luis Buñuel. A la sala, més tranquil, va explicar: “Buñuel és un dels meus ídols i el volia recordar. Se m'ha escapat un ‘més fotut’ perquè jo he guanyat la Palma petita, que és més complicada. D'entre 5.000 pel·lícules només n'escullen deu a concurs, i d'aquí, la triomfadora, així que fes la divisió”. Sí que s'havia quedat amb bones sensacions des de la projecció, tot i que d'aquí a guanyar tot li semblava molt lluny. “Va ser molt ben rebut, però no saps mai què pot decidir un jurat”.

Giménez (Barcelona, 1963) té una llarga carrera com a cineasta, tant en la producció com en la direcció de curtmetratges. No és un nouvingut, no filma per saltar al llarg. Ja va dirigir un primer llarg de ficció, Tilt (2001), i el seu primer curt és del 1994: Hora de cerrar. Més encara, Timecode neix com a resultat d'un treball de l'Escola de Cinema de Reus. “És cert que si mires la meva filmografia és llarga, fa una mica de por”, comentava entre riures fa uns dies a la cinquena planta del Palau de Festivals. “Com tot el planeta, envies el teu treball a Canes i creues els dits”. I per què aquesta vegada sí que ha estat seleccionat? “No en tinc ni idea. M'agrada explorar mons que sento llunyíssim, com quan vaig fer un documental sobre boxa, Esquivar y pegar. A Timecode he indagat la dansa”. El film juga amb el misteri i la bellesa que amaga aquesta relació, en una parella interpretada per dos prestigiosos ballarins, Lali Ayguadé i Nicolas Ricchini. “Vaig veure un programa de televisió sobre dansa i hi vaig contactar”, explica el director sobre els seus dos protagonistes. “Pot ser que el joc amb el thriller, fins i tot algú pensa que és una altra pel·lícula de zombis, hagi jugat a favor de la seva selecció. També que m'agrada posar certes situacions en el lloc inadequat, que li xoqui al públic. L'aparcament dóna un plus a la relació de la parella”.

Al cineasta sempre li ha agradat aquesta imprevisibilitat. “He fet i he vist curts tota la meva vida, i sé que com a creador has de fugir dels clixés. Amb aquesta peça volia explicar als meus alumnes de Reus que no havien de caure en els tòpics. En l'elaboració del curt vaig posar l'accent en la importància de l'el·lipsi. El guió va néixer d'una experiència meva. Jo treballava en una multinacional, tenia molt de temps lliure i escrivia allà els meus guions, fins que una companya se'n va assabentar i no va reaccionar de la mateixa manera que la protagonista del film”.